[ANÀLISI] Song of Nunu: A League of Legends Story (Nintendo Switch)

El món dels videojocs ha assolit una velocitat que, a les plataformes humils com aquesta, ens és impossible de seguir. En un sector es constant moviment, doncs, cal parar atenció a les petites fites i gaudir d’un bon moment de calma, fent les coses amb seny, i donant-li temps a tot allò que val la pena i que ens dona l’oportunitat de formar part, com si fossim uns més, de tot aquest univers que ens apassiona. D’aquesta manera, i gràcies a l’agència Make Good Art, ens complau oferir-vos l’anàlisi d’un videojoc que ens feia molta il·lusió portar-vos en aquesta vostra i nostra casa on us podeu informar en exclusiva de tot el món Nintendo en català: Song of Nunu, una història de League of Legends. Arribant arreu del món digital l’1 de novembre del 2023, són moltes les pàgines, plataformes i persones que s’han deixat abraçar pel contigut d’aquesta nova aventura de Tequila Works i, segons el criteri generalitzat, les impressions confirmen una tendència positiva interessant. Ara bé, ara que ja heu llegit a desenes de llocs com va i què us ofereix aquesta aventura, ha arribat el moment de fer un triplet curiós: quines impressions en pot tenir, del joc, una persona que no només no és fan del League of Legends, sinó que escriu en català i ho fa per oferir contingut relatiu a Nintendo en la nostra llengua aquí, a NintenhypeCat? Agafeu-vos fort a l’esquena del vostre ieti rialler de confiança i prepareu-vos per un viatge ple de llums, ombres i una història digital que xoca de ple amb una realitat del sector que ens transporta cap una era que podem qualificar de ‘dolça’ tot i les circumstàncies que l’envolten.

Una mica de context previ (i, també present, però sense futur)

Per celebrar el 10è aniversari de League of Legends l’any 2019, Riot Games va anunciar que estava desenvolupant diversos jocs (els quals ja estaven planejats i prèviament preparats en diverses etapes de producció) relacionats i inspirats en la propietat intel·lectual de League of Legends. La primera aventura anunciada en l’esdeveniment esmentat va ser una versió autònoma del Teamfight Tactics per als sistemes operatius mòbils iOS i Android (llançada el març del 2020), i que més endavant arribaria a PC. El següent joc presentat va ser Legends of Runeterra, una aventura de cartes digitals col·leccionables disponible de forma gratuïta, i que va ser llançada l’abril de 2020. Seguint les petjades del títol anterior, s’anuncià, també, League of Legends: Wild Rift, una versió del LoL original, però per a sistemes operatius mòbils, on les partides són més ràpides i els models i entorns dels personatges estan totalment reconstruïts.

Les tres primeres aventures revelades, doncs, disposaven d’una jugabilitat i d’una inspiració extreta directament del títol original (en un grau o un altre), però Riot Games es va permetre el luxe d’explorar altres gèneres, tècniques i jugabilitats per expandir l’univers digital que reuneix més de 120 milions de comptes actius. Així doncs, es van anunciar un nou títol, que faria pujar a un total de 4 noves revelacions en l’anteriorment comentat esdeveniment: Ruined King: A League of Legends Story, un joc de rol per torns per un sol jugador que es va llançar el 2021 sota el braç editorial de Riot Games (Riot Forge), on convergeixen una sèrie d’estudis que no pertanyen a Riot, però que desenvolupen jocs amb personatges del LoL, disposant-ne de la llicència oficial. El Ruined King, doncs, va ser el primer a encetar una sèrie d’aventures de la categoria ‘A League of Legends Story’, franquícia secundària que, posteriorment, marcaria els següents passos d’aquesta estratègia expansiva i que s’aniria ampliant progressivament amb el títol que analitzem avui (Song of Nunu: A League of Legends Story) i amb diverses històries més, cadascuna protagonitzada per algun dels personatges més remarcables del joc original i amb unes característiques jugables i visuals úniques per cada aventura, com Hextech Mayhem, Bandle Tale, CONVERGENCE o The Mageseeker.

Però aquests sis jocs que conformen la ‘franquícia’ A League of Legends Story són, per desgràcia, el principi i el final d’una història que no arriba ni als 5 anys de vida. El primer trimestre del 2024 serà recordat, dins la indústria, com una de les temporades més negres del sector dels videojocs, ja que van ser constants les notícies sobre les empreses mundials que van anunciar retallades massives dins la seva plantilla, fruit entre d’altres del cop de realitat social després de l’auge digital de la pandèmia de la COVID. El 23/01/24 va ser el torn de Riot Games, anunciant que acomiadaria 530 empleats (l’11% de tota la plantilla) i sacrificant, de pas, el braç editorial Riot Forge. L’únic que podem fer com a consumidors és, doncs, donar les gràcies i gaudir de dites aventures, tot analitzant el paper fonamental que tenim en determinades pràctiques empresarials.

Una història directa i sense pretensions

Song of Nunu: A League of Legends Story és una aventura desenvolupada per Tequila Works, empresa espanyola coneguda, entre d’altres, per títols com Deadlight, The Sexy Brutale, Rime o Gylt, ben respectats arreu per tota la comunitat de jugadors i per les desenvolupadores de jocs independents. A la pàgina oficial de Nintendo no s’hi acostumen a oferir gaires detalls sobre la història dels videojocs que es venen digitalment a la Switch, però en aquest cas, l’argument és tan directe i sense tan poques metafísiques ni secundàries que, donant-hi una simple ullada, tindreu total constància de què us oferirà aquest títol. La història gira completament al voltant del campió Nunu i el ieti Willum, en un viatge que valora els sentiments de la família, l’amistat i la màgia on descobrirem, tot cercant la mare d’en Nunu, l’irrompible vincle que uneix aquest nen i el seu ieti mentre recorrem una bonica i traïdora regió anomenada Freljord. D’aquesta manera, i mentre trenquem la monotonia del viatge a dobles trobant carismàtics personatges de la franquícia (nèmesis incloses), cada pas que fem dins dels confins inexplorats de la terra esmentada ens aproparà, una mica més, a descobrir la veritat i l’origen de l’amistat d’en Nunu i en Willump.

Si, com m’ha passat a mi inicialment, valoreu, jugueu i viviu el joc com a “Song of Nunu” a seques, que l’aventura disposi d’un argument directe, linial i sense (massa) interrupcions en un títol que, després d’una misteriosa introducció, se’ns presenta com a quelcom per remenar el passat i el present dels dos personatges que controlem tot explorant una inhòspita terra, pot significar que el guió fa aigües per alguna banda, i que tot el que ens vulguin o puguin explicar en aquesta història queda, per desgràcia, en un segon pla quan, de fet, hauria de ser el tret característic més impactant del joc. En definitiva, allò que brillés més tenint en compte els mateixos condicionants de l’aventura. No perquè aquesta sigui dolenta, al contrari, us mantindrà ben enganxats a la pantalla a l’espera d’aquell petit ‘gir de guió’ que trenqui mínimament la monotonia de tot plegat, però com que diuen que les comparacions són odioses, si veniu de jugar al Rime o al The Sexy Brutale, per exemple, la davallada de rellevància en aquest aspecte es nota, i bastant. Més que explicar una història a base d’accions i sensacions, on tot el que fem disposa d’un sentit ocult que més tard ‘es despertarà’ per dotar de sentit la trajectòria evolutiva de qui controlem, aquí anem jugant mentre els protagonistes parlen entre ells per explicar-nos el gruix més fort del rerefons més interessant, amb petites escenes que complementen aquesta tendència. Funciona? Sí. És gaudible? També. Però queda certament descafeïnat, i fa treballar altres aspectes més secundaris per ‘aixecar’ el que ens vol explicar l’aventura en si. Però ja hi arribarem.

Ara bé, si tenim en compte els condicionants argumentals que implica disposar de “A League of Legends Story” al nom, la cosa canvia radicalment. Aquesta franquícia, ja de base, no disposa d’una profunditat històrica que l’elevi cap a un Olimp referencial dins del sector, i és normal que les sèries derivades del producte original mantinguin aquesta tendència de conservar al màxim la seva propietat intel·lectual, sense sortir-se massa de la norma ni permetre certes fantasies quan els equips de desenvolupament ‘aliens’ s’encarreguen de donar vida als seus personatges. En aquest cas, els fans de l’aventura gaudireu de valent amb els petits detalls i picades d’ullet constants cap al joc base, amb la presència inclosa (tot i que secundària) d’altres grans personatges de renom, i us encantarà la relació que tenen en Nunu i en Willump mentre descobriu el perquè de la seva amistat actual i us moveu pels voltants de Freljord. En aquest sentit, també, s’ha de valorar molt positivament que hagi estat Tequila Works qui hagi creat, i de forma fantàsticament encertada, un ‘spin-off’ que es diferenciï totalment de la seva ‘competència’, allunyant-se dràsticament de la resta de llançaments i oferint, en definitiva, un videojoc gairebé contemplatiu seguint la seva tradició multimèdia que tant ens agrada.

La jugabilitat pot tenir càrrega narrativa?

Agafant les últimes línies del bloc anterior, el tret diferencial d’aquest títol amb els seus similars és, sense cap mena de dubte, la jugabilitat que ens planteja. Presentat com una aventura en tercera persona, i controlant els dos protagonistes segons el tipus d’escenari que se’ns fiqui per davant (en Nunu per superfícies més assequibles i situacions de resolució d’enigmes, i en Willump per accions més físiques), Song of Nunu es pot dividir en quatre blocs jugables, ordenats de més a menys constància d’aparició i pes si ho observem com a conjunt digital: les plataformes, l’exploració + contemplació, els puzles i el combat. A grans trets, és un viatge similar a un «walking simulator» complementat amb una gran quantitat de detalls que en difuminen la seva categoria digital principal. Superar obstacles a través de les habilitats d’en Willump serà, doncs, l’acció que realitzarem de forma més constant, gairebé igualada al fet de controlar en Nunu per recórrer belles zones mentre conversem amb el ieti o, simplement, veiem i gaudim del camí mentre cerquem alguna zona que se surti de la linealitat i trobar petits espais que, a tall de col·leccionables informatius (textuals i visuals), ens expandiran la història i el rerefons de l’aventura. Seguidament, l’acció jugable radica en resoldre trencaclosques, oferts al jugador de forma molt natural, gairebé com una extensió de la contemplació base, podent-se instaurar dins la categoria de puzles ambientals. Consistiran, majoritàriament, a resoldre falles del mateix escenari per poder continuar endavant, ja sigui utilitzant elements naturals de l’escena o efectes més màgics com la flauta d’en Nunu, que a base de notes especials realitzades amb la combinació dels quatre gallets de la Switch, ens permetran continuar el nostre camí després d’una bonica escena que dota de sentit els poders dels protagonistes.

La part menys explorada i que, personalment, considero que li dona el toc injustament menys explotat, són els combats contra els enemics. No disposen d’una profunditat jugable gaire destacable, però és justament aquesta senzillesa de controls i la facilitat d’aprenentatge la que permet valorar com de valuosa és aquesta opció, i com d’escassa és si mirem el joc de forma general. Amb tres botons mal comptats podrem plantar cara als enemics (alguns caps finals inclosos), i tot i que la varietat no és especialment àmplia, aquests enfrontaments trenquen el fil conductor de l’aventura d’una forma tan fresca i dinàmica que es fan massa escassos. Hi ha la sensació constant, doncs, que hagués fet falta un equilibri molt més acurat entre opcions jugables, i que el fet de donar més protagonisme a un quart del total, si bé és una decisió lògica, qüestiona la fermesa del conjunt. En tot cas, tot i desequilibrada, la varietat és molt benvinguda i fa que la jugabilitat no s’estanqui en cap moment, desenvolupant la història d’una forma suau, sense entrebancs, i molt fàcil de digerir sigui quin sigui el públic objectiu, que recordem que es troba força dividit

No es poden deixar de banda, però, certs elements que entorpeixen el joc a diferents escales de profunditat, que van des d’anecdòtiques situacions dels personatges, fins a nivells més elevats d’entrebancs com ara errors en la intel·ligència artificial dels protagonistes, matèria que li juga clarament en contra. En un pla purament curiós, hi ha algunes caixes de col·lisió al llarg de tots els escenaris de l’aventura que provoquen circumstàncies divertides, però que no afecten el funcionament natural del joc (un tros de cama que travessa una paret o la cantonada d’un petit terraplè). Pujant una mica el nivell, dites col·lisions es converteixen, a estones, en un problema important quan les plataformes prenen el control de l’acció (haver de calcular el punt d’aterratge perfecte després dels salts per evitar les caigudes al buit, per exemple, és un factor certament complex i innecessari, però suportable). Però hi ha moments que, per desgràcia, obliguen el jugador a reiniciar certes zones per problemes greus amb el comportament del segon protagonista (a tall d’exemple, en alguns ‘puzles’ on la cooperació és vital per continuar avançant en l’aventura, hi ha un percentatge relativament elevat de possibilitats que la segona part del duet de personatges es quedi clavada, sense saber què fer ni on anar, fet que provoca el reinici forçat de la partida). No són coses que ocorrin amb una regularitat preocupant, ni de bon tros, però quan ocorren, treuen totalment de context a qui juga i, per tant, tota la màgia viscuda fins al moment desapareix en qüestió de segons. I, quan la narrativa ambiental hi té un pes tan gros, dins del joc, qualsevol element que provoqui una distracció d’un grau destacable és un fet que s’hauria de mirar de corregir d’alguna manera o altra, cosa que, segurament, ja haurà passat (en major o menor mesura) a l’estar escribint aquestes paraules.

L’evolució empresarial: el factor absolutament determinant

Tequila Works ha llançat les seves aventures en una gran quantitat de plataformes. I diem ‘gran quantitat’ per no dir… totes les existents, possiblement. Per tant, la disparitat d’opinions respecte els seus jocs i la seva qualitat audiovisual i de rendiment és purament subjectiva i depèn, en molts casos, del criteri i de la capacitat de despersonificació de cada jugador que vulgui avaluar l’obra des d’una perspectiva més raonable. Sabent de primera mà que, a la Nintendo Switch, Song of Nunu disposa, de base, d’unes característiques més humils que la resta de competidores, i que els títols anteriors de l’equip de desenvolupament que han arribat a l’híbrida de Nintendo disposaven d’unes especificacions tècniques relativament crítiques (totalment jugables, però recordem, inevitablenent, els infernals temps de càrrega del RIME o la quantitat de pegats que va rebre el The Sexy Brutale per no solucionar gran cosa), és possible que a nivell tècnic estiguem davant del millor joc de la companyia que ens ha arribat a la Nintendo Switch. Tot i no disposar de cap element espectacular en aquests àmbits que elevin el videojoc cap a quelcom a tenir en compte com a referent d’alguna cosa molt més potent dins del sector (tot i que el doblatge al castellà de tots els diàlegs i l’adaptació de les ‘boques’ dels personatges a les paraules és increïble, i més dins dels videojocs independents), sí que és ben cert que, en un pla més ‘terrenal’ i avaluant l’obra des d’un punt de vista més humil, aquesta ‘neutralitat’ a seques és el factor determinant perquè, tècnicament i audiovisual,  permetin imposar l’empresa com a exemple de praxi perfecta a l’hora de tractar i adaptar excel·lentment un producte digital.

Amb un modelat gràfic en tres dimensions, les textures i els polígons s’han retallat amb força per donar pas a una paleta de colors molt viva i cridanera que, acompanyada d’una banda sonora instrumental força genèrica (però funcional i èpica, amb una capacitat interessant de transmetre les accions de la pantalla), aconsegueixen que Song of Nunu sigui una aventura de la qual no extreure’n res negatiu en els àmbits, possiblement, més superficials del seu anàlisi com a element multimèdia. Els gràfics estan bé, i la seva banda sonora, també, sense anar més enllà ni per la banda positiva ni negativa.  És en aquests dos aspectes on es nota més que la humiltat i el ‘saber on s’és’ de l’empresa han permès treballar sense potencials aspiracions, arriscant-se a perdre el factor funcional durant el procés creatiu. Hi destaca, doncs, que s’ha fet una cura de realisme, elevant el rendiment per sobre de la part audiovisual, assolint una jugabilitat sense talls, sense caigudes destacables (l’únic moment on notarem entrebancades és al canvi d’escenaris, però res rellevant) i, el més important, amb una fluïdesa que sorprèn si ho comparem amb els primers treballs de l’empresa. Davant d’això, doncs, només podem fer que donar l’enhorabona a l’equip de Tequila Works per haver evolucionat com a empresa i assolir el camí a seguir amb els seus projectes futurs sabent, per exemple, que el 14/03/24 el GYLT arribarà a Nintendo Switch, on s’observarà si aquesta petita pedra tan ben fonamentada que han aconseguit amb el Song of Nunu continua fent trajecte o si ha sigut fruit d’una casualitat que sabria molt greu que fos puntual.