Els jocs de terror sempre han sigut un ‘refugi’ relativament segur per les empreses de videojocs que han volgut experimentar amb les capacitats del gènere o, per contra, continuar el llegat de les aventures mítiques del sector i oferir experiències per les noves consoles provinents dels elements que van convertir simples exploracions multimèdia en obres de culte. Hi ha aventures que han utilitzat els recursos tècnics i les funcionalitats de les consoles per augmentar l’horror i la tensió en els jocs; d’altres, han creat una atmosfera opressiva i han transportat els jugadors/es a llocs plens de misteri i perills; i unes altres, simplement, han ofert experiències de joc terrorífiques i inoblidables obviant totalment les seves capacitats jugables. Com sempre, per cada aventura que s’alça a l’Olimp de la immortalitat i el reconeixement comunitari, n’hi ha desenes o, fins i tot, centenars de jocs que queden enterrats en l’oblit, fins i tot disposant d’elements molt especials i una història que cal ser preservada per tal que la gent en reconegui les seves proeses. En aquest article especial, doncs, explorarem no només l’origen, el present i el possible futur dels inquietants mons de la franquícia Dementium (la saga creada per Renegade Kid que, com qui no vol la cosa, ha anat passant per algunes de les plataformes més mítiques de Nintendo), sinó que farem una ullada breu a cadascun dels seus títols i analitzarem les diverses entregues que han anat sorgint al públic al llarg dels anys. Com sempre, en català, gràcies a NintenhypeCat, la comunitat catalana de Nintendo!

 

 

Una mica d’història prèvia

 

Es pot arribar a pensar que els equips de desenvolupament que han dut a terme obres categoritzades com a ‘joies ocultes’ o de ‘nínxol’ no han tingut una influència significant dins del món dels videojocs, però es parla molt poc de com d’importants van ser les persones i agrupacions que hi ha hagut darrere de les aventures que defineixen aquest article especial.

Renegade Kid va ser una desenvolupadora de videojocs fundada l’any 2007 per Jools Watsham (aquí teniu totes les seves incursions dins del món de la multimèdia, amb títols que us sorprendran) i Gregg Hargrove, el director i el ‘cap pensant’ darrere de la creació de la desenvolupadora original. L’equip va desenvolupar més de 12 jocs al llarg de 10 anys, certament aclamats per la crítica de mitjans especialitzats i usuaris/àries, entre els quals destaquen Dementium: The Ward, Mutant Mudds, ATV Wild Ride i Xeodrifter. Justament, el títol amb què van debutar a la indústria va ser el mateix Dementium, per la Nintendo DS, i ho van fer en un escenari clarament en contra. En un mercat dominat per jocs familiars de Nintendo i propietats amb llicència, Renegade Kid va provocar una sagnant esquitxada dins l’escena independent oferint un joc de terror de supervivència en primera persona amb una temàtica 100% madura i no apta per a tots els públics. Així i tot, el resultat final va ser espectacular gràcies a la seva atmosfera esgarrifosa i una velocitat de fotogrames molt suau i dinàmica. A més, va ser un títol amb nombroses peculiaritats. Sabíeu, per exemple, que Konami va voler comprar la llicència per convertir-lo en el Silent Hill de Nintendo DS que mai vam arribar a tenir? Si en voleu conèixer més peculiaritats, les podeu trobar a la web de Xe Quin Pasme.

Renegade Kid es va ‘originar’ gràcies a la Nintendo DS, però va arribar a desenvolupar títols per a Playstation 3, Playstation 4, PS Vita, iOS, PC, Wii U, Nintendo 3DS i Xbox One. Malauradament, Renegade Kid va tancar les portes oficialment el 2016, tot i que el seu darrer joc es va estrenar el 2017. La difícil decisió de tancar l’empresa va ser mútua per part dels seus fundadors, i aquest van dividir la seva activitat entre dues empreses: Atooi i Infitzimo. La llicència o el ‘poder’ sobre les aventures desenvolupades i els seus posteriors usos es van repartir en parts iguals entre Watsham (fundador d’Atooi) i Hargrove (fundador d’Infitizmo). Jools es va quedar el ‘poder’ dels títols en dues dimensions de Renegade Kid, mentre que en Gregg va fer igual però pels títols en tres dimensions. Per desgràcia, Gregg Hargrove va morir l’any 2018, i Atooi va passar a ser l’empresa ‘base’ que, fins avui, manté l’esperit original de Renegade Kid i ens continua oferint, sota la mateixa bandera i esperit del ‘retro modern’, les aventures que van fer gran la llegenda d’aquesta petita però gran empresa.

 

 

L’origen del terror – Dementium: The Ward (Nintendo DS, 2007-2009)

 

Dementium: The Ward per a la Nintendo DS és, a grans trets, un joc de terror amb temàtica de supervivència. Arribant al món entre el 2007 i el 2009 (a Europa, lògicament, ens va arribar el més tard possible, per variar), l’acció té com a base, clarament, el cinema de Sèrie B. Després d’una introducció de 15 segons escassos on se’ns resumeix veloçment el camí cap al nostre destí, el protagonista de l’aventura es desperta en hospital psiquiàtric abandonat sense recordar res i sense cap mena de pista sobre la seva situació. Davant seu, una sèrie de laberíntics passadissos, sumits en la foscor i plens d’estranyes criatures, ens plantejaran una bateria de puzles sorgits d’una ment retorçada que, per sorpresa de ningú, controla els fils de tots els esdeveniments. Tot col·locat convenientment al llarg del nostre camí, a poc a poc anirem trobant el material essencial per no només plantar cara als perills que ens esperen a cada cantonada, sinó per intentar dotar de sentit lògic el que ens ocorre… mentre matem homínids deformes amb el pit obert de bat a bat, nadons convertits en llimacs cridaners, i d’altres criatures esperpèntiques que ens faran sortir el cor per la boca en més moments del compte.

Més enllà d’una interessant consistència argumental que, amb la perspectiva i l’experiència dels anys, flaquejava per totes bandes (però que aconseguia notablement l’objectiu que es proposava, que era passar una “molt bona mala estona” jugant-hi), és un títol que, per l’època, fregava l’excel·lència tècnica i jugable, explotant no només les capacitats físiques de la família de consoles de la Nintendo DS, sinó les mateixes capacitats tecnològiques de la consola. Tots els botons tenien la seva funció lògica, zero forçats, cosa que permetia la seva genial integració amb la pantalla tàctil, on l’ús d’aquesta disposava d’un sentit natural a l’hora d’encarar els trencaclosques, interactuar amb l’entorn o plantar cara als combats més complicats, transformant tota l’acció en un petit ball tàctil entre seccions i elements. I, en l’àmbit tècnic, és una delícia que, encara ara, sorprèn que pogués córrer en un maquinari tan limitat. La seva il·luminació dinàmica (fa relativa gràcia que Renegade Kid aconseguís, abans que certes empreses molt més grans, que la Nintendo DS disposés d’aquesta tècnica a través d’un joc de nínxol pur); un dels escenaris en tres dimensions més impressionants de la consola (competint, frec a frec, amb els títols d’empreses com Level-5, Ubisoft o, atenció, Square Enix), i una atmosfera audiovisual molt personal i única (la gent encara recordareu aquella estètica visual de píxels quadrats, amb una paleta ben fosca, i modelats com si fossin pedres i sorra de colors, juntament amb les mítiques melodies i temes que ens acompanyaven en tot moment), fan de Dementium: The Ward una autèntica obra de culte que cal revisitar a la plataforma original per la qual es va crear.

 

 

La gran seqüela – Dementium 2 (Nintendo DS, 2010-2014)

 

Costa molt autosuperar-se quan tota la crítica i tota la comunitat de jugadors i jugadores han admirat a parts iguals una creació realitzada per un petit estudi de videojocs, però amb Dementium 2 (no s’hi van matar gaire, amb el nom, no es pot negar), Renegade Kid va assolir el sostre de tot allò que grinyolava mínimament a la primera entrega i el van trencar per oferir quelcom únic i irrepetible dins del gènere dels jocs de terror de supervivència de l’època i de la pròpia plataforma portàtil de Nintendo. Després de 5 setmanes inconscient d’una operació (tot el primer joc, vaja), William Redmoor (el protagonista, del qual ja en coneixem el nom), es troba atrapat a la clandestinitat del Centre de Tractament Bright Dawn després d’haver estat acusat d’assassinar brutalment la seva dona i la seva filla, tot i que cap prova l’incrimina directament. A la cinemàtica inicial, que beu directament de la ‘velocitat argumental’ de la primera entrega, dos guàrdies l’arrastren cap a la seva cel·la. No passa gaire estona fins que ‘algú’ li fa passar una postal per sota la porta. «Pel que més vulguis, surt d’aquí abans que sigui massa tard. – William». Abans que se n’adoni, es trobarà submergit en una dimensió paral·lela, escapant d’éssers sorgits del més enllà després d’haver rebut una cirurgia experimental ordenada pel doctor Malatesta, l’antagonista del joc, qui intentarà, també, despertar un temible monstre amb el que pretén destruir tot allò que s’interposi entre ells i els seus malignes plans.

Amb una història que, tot i surrealista com a la primera entrega, disposava d’una narrativa i un fil conductor molt més treballat, sòlid i amb cert sentit, fins i tot amb la perspectiva temporal, les millores no es van quedar, per suposat, en l’àmbit argumental. Dementium 2 va aportar a la saga i al títol en si mateix una major quantitat d’armes a trobar i utilitzar (algunes de les quals es podien millorar, fins i tot); una millora gràfica i audiovisual realment significativa (sobretot als efectes de fum, boira o a la il·luminació i ombres dinàmiques); una nova funció que permetia subjectar la llanterna amb una mà i una arma amb l’altra (un element que a la primera entrega es feia molt necessari, ja que els canvis es feien feixucs en moments de pressió); una major diversitat de monstres i enemics amb millora d’intel·ligència artificial; l’existència de puzles aleatoris (aquí ja no servia, el truc del primer, de buscar els codis o les pistes a les guies per avançar més ràpidament); la inclusió d’un nou mode de joc (supervivència contra onades d’enemics); nous moviments (per fi el nostre protagonista podia saltar obstacles), i la possibilitat de guardar objectes consumibles per utilitzar-los més endavant (com les farmacioles). Tot i que no va assolir, potser, la popularitat del primer títol, tots aquests elements desemboquen en un títol memorable, fins i tot més que la primera entrega, i de tast obligatori per tothom. Com a consell: fugiu de la versió de PC que trobareu disponible a Steam: no es va dur a terme per l’equip de desenvolupament original i és un despropòsit multimèdia en tots els sentits.

 

 

El ‘remake’ de l’original – Dementium: The Ward (Nintendo 3DS, 2015)

 

Després del llançament a consoles del Dementium II, es va iniciar el període de ‘declivi’ de Renegade Kid. Per aquest motiu, les llicències dels seus jocs més mítics perillaven enormement, i Dementium, sent la seva franquícia més consagrada, no se’n va deslliurar. L’empresa, doncs, després de tocar el cel amb les dues entregues anteriors de la saga, i tot veient-se clarament que el final de Dementium 2 invitava fàcilment a introduir-se de ple en un tercer videojoc, no va poder continuar desenvolupant cap mena de títol sota el nom de la sèrie que els havia situat en una posició molt important dins del sector de l’entreteniment multimèdia. No obstant això, a mitjans del 2014 van aconseguir recuperar els drets de publicació, però era relativament ‘tard’: en aquest punt de la història, intentar desenvolupar un joc des de zero i amb una quantitat de competència inabastable, les opcions de Renegade Kid eren escasses i, certament, desfavorables. Així i tot, es van treure de la màniga una revisió gràfica de l’aventura original que, simplement, adaptava els elements audiovisuals a un nivell acceptable per la Nintendo 3DS, i afegint una mecànica que no existia al joc base i que simplificava enormement el ‘backtracking’ que s’havia de dur a terme en algunes zones: els enemics desapareixen, almenys parcialment a nivell quantitat, quan retornàvem cap a una zona visitada amb anterioritat. Audiovisualment, perdia molta, moltíssima màgia, perquè aquella estètica ‘cruixent’ era part essencial de la franquícia. Això, juntament amb el fet que només va estar disponible en format digital a la ja desapareguda eShop de 3DS (i a un preu gens cridaner, 14,95 euros, i que recordi no el van arribar a rebaixar mai), van fer d’aquesta curiositat, valgui la redundància, quelcom rocambolesc que, per desgràcia, al moment no es va valorar ni promocionar prou… i que ara trobem massa a faltar donada la seva innegable curiositat.

 

 

El ‘remake del remake’ – Dementium: The Ward (Nintendo Switch, 2023)

 

I arribem al que, ara mateix, és la cúspide de la franquícia: el ‘port’ de la remasterització de 3DS per la Nintendo Switch. Un anunci que va sorprendre especialment per la situació empresarial d’Atooi, estancada i sense cap moviment important des que el Kickstarter del Chicken Wiggle per la Nintendo Switch (un dels videojocs independents mítics d’Atooi) fos finançat amb èxit i, dies després, tot el contacte social de la companyia desaparegués en relatiu silenci. D’un dia per l’altre, en ple 2023, no només es van començar a rebre dates de llançament del joc anteriorment comentat, sinó que, per ‘amenitzar’ l’espera, ens van plantar al davant aquesta petita joia de terror a la tercera consola més venuda de la història. Com ha anat passant entre remasteritzacions, no és un ‘copia-enganxa’ literal de la pròpia Nintendo 3DS, sinó que ens ofereix algunes característiques noves, com el moviment a 60 fotogrames per segon; tres dificultats per triar; una relativa millora en la il·luminació dinàmica i els efectes d’àudio (que ara, per fi, es poden integrar perfectament en una visió i so envoltant, no com a la plataforma original), i una sèrie de configuracions ‘extra’ que ens permeten modificar els botons de control i els filtres de l’aventura, podent-la adaptar a la nostra jugabilitat d’una forma més còmoda o, fins i tot, incorporar-hi un filtre CRT. Com era d’esperar, la història i les opcions jugables disponibles no s’han modificat: la gent nouvinguda que es vulgui introduir en aquest món amb unes sensacions similars a l’element original, ho podran fer a partir del 12/10/2023 amb tota l’essència de sang i fetge ‘retro’ que va captivar el públic 16 anys enrere.

Ara bé, si sou molt puristes de l’aventura original, heu de tenir presents una sèrie d’elements que us cridaran l’atenció i que potser no us acaben de fer el pes de cara a re-visitar el Centre de Tractament Bright Dawn. La primera de totes potser és massa òbvia, però és el fet de la inexistència de la segona pantalla. La integració del Dementium: The Ward amb les característiques tàctils de la Nintendo DS era màgia negra, però a la versió de Nintendo Switch el dinamisme en la jugabilitat s’ha substituït per una sèrie de menús i botons d’acció ràpida que, en moltes ocasions, us jugaran massa en contra. El canvi d’armament, per exemple, es fa molt feixuc (si el canvieu obrint el menú) o molt aleatori (si ho feu amb les tecles ràpides), cosa que distancia, i molt, el trencament de la quarta paret entre l’aventura i qui hi juga que tan perfecte era originalment. Part d’aquesta pèrdua interactiva recau, sobretot, a l’hora de resoldre puzles i enigmes, on la pantalla tàctil hi jugava un paper molt important, i aquí s’ha eliminat per complet tot i que la Switch també és tàctil. Comprensible degut a l’existència del botó per fer captures de pantalla, però no per un títol que necessita vitalment aquesta funció interactiva.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Un altre dels aspectes que grinyola més és, sense cap mena de dubte, l’estil visual (no a nivell melòdic, ni temàtic, ni d’efectes de so, que són 100% els originals). L’estètica de ‘gra’ del primer llançament era única i, com que aconseguia uns efectes gràfics genials amb molt pocs recursos, li aportava un grau d’autenticitat molt elevada. Al ‘remake’ de la Nintendo 3DS, si bé es va començar a perdre aquesta essència gràfica, es podia arribar a deixar en un pla totalment secundari donades les condicions d’escassa mida de la pantalla de la consola. A la Nintendo Switch, però, hi ha quelcom que no acaba de quadrar, ja que l’alta definició, l’estirament i la suavització dels píxels provoca que, sense voler, dins d’un mateix joc hi convisquin varis estils visuals. Trobarem escenaris que, efectivament, són 100% Dementium; alguns enemics tan definits i il•luminats que no cacen en absolut amb l’ambient on estan situats; i algunes zones que semblen extretes d’aquells jocs low-poly de segona divisió que, per sort, tan ens agraden. És filar molt prim, però hi ha vegades que és certament exagerat (ho podeu comprovar a les imatges anteriors), i ens pot eliminar per complet aquella tensió tan necessària en aquesta mena de jocs.

Hi ha més detalls a comentar, per suposadíssim (com que no ens ha arribat localitzat ni tan sols al castellà i hi ha alguns puzles que se’ns poden fer costa amunt, si no teniu domini estàndard d’anglès, o que els 60FPS li aporten una ‘velocitat d’acció’ que no li convenia en absolut, a un joc així), però veure com Atooi, després de tota la seva trajectòria dins del sector, està retornant a l’acció poc a poc i, a més, ho fa tocant la patata als jugadors i jugadores més experimentats dins del gènere del terror i l’horror, és un gaudi enorme. Aquest ‘remake del remake’ no arriba a l’excel·lència del títol original, i potser es queda en un notable o notable alt, però no dubteu en absolut en que l’empresa i la saga tenen un futur molt prometedor si juguen bé la carta de la nostàlgia + la correcta adaptació als nous temps. La competència és ferotge, però el poder de renom empresarial dins dels jocs independents ens donen un bon espai per a ser totalment positius/ves i continuar gaudint d’una petita però gran part de la història dels videojocs ‘indie’.

 

 

Dementium: The Ward per la Nintendo Switch està disponible a la consola híbrida de Nintendo des del 12/10/2023 només en format digital i a un preu base recomanat de 18,99 euros.