[ANÀLISI] Doki Doki Literature Club Plus! (Nintendo Switch)

Amb la quantitat de jocs que té la Nintendo Switch, és complicat poder afirmar que hi hagi algun gènere del món dels videojocs que destaqui especialment per sobre la resta en quan a llançaments a la consola estrella de Nintendo. Hi ha gent que afirma que és la millor plataforma on poder gaudir dels RPG; d’altres s’aventuren a experimentar amb noves sensacions i conclouen que els jocs ‘indie’ + Switch formen la combinació perfecta; i un llarg etcètera que depèn absolutament dels milions de punts de vista de la gent. Però hi ha un gènere en concret que, així d’amagatotis, ha anat acumulant títols a la consola híbrida de Nintendo sobretot perquè a les terres nipones els apassiona i clar, s’ha de donar al públic el que reclamen. Estem parlant, clarament, de les ‘visual novel’, els videojocs on els textos i els dibuixos en dues dimensions prenen tot el protagonisme i, amb una forta estratègia de fer decidir al jugador/a sobre el camí a prendre, i ‘enganxant-nos’ per veure els diversos finals que tenen, ens expliquen una sèrie d’històries amb un argument que acostuma a ser molt sòlid.

El títol que avui analitzem a NintenhypeCat, Doki Doki Literature Club, és, sense cap mena de dubte, un dels grans del sector que ha aterrat a la Nintendo Switch gairebé com per art de màgia després de sofrir una gran quantitat de retards i incidències durant el plantejament del seu llançament. Amb una història aclaparadora, carismàtica, i amb una gran quantitat d’extres a nivell físic i digital que el qualifiquen de “Plus!”, l’aventura del 2017 creada per Team Salvato i Serenity Forge s’eleva fins una posició del podi molt interessant dins del gènere de les novel·les visuals. Què ens podem esperar, però, d’una història d’amor a quatre bandes en la que ben aviat veurem que els sentiments cap a les nostres ‘waifus’ digitals és més profund del que imaginàvem? Efectivament: que res és el que sembla a primera vista.

“Per l’amor d’aquella dona”, però a quatre bandes

Doki Doki Literature Club (més endavant parlarem del per què del “Plus!” a la versió de Nintendo Switch i consoles en general) se’ns planteja com un joc de cites dins d’una novel·la visual. En altres paraules, una ‘visual novel’ amb tocs continus de ‘dating simulator’. El o la protagonista del joc (presentat clarament com a noi per les converses que es van desenvolupant durant l’aventura, però està adaptadíssim a nivell de diàlegs a tots els possibles gèneres del jugador/a), incitat/da per una amiga de la infància, decideix apuntar-se a un club de literatura del centre on estudia de forma regular, però no pas per interès literari, si no perquè li agraden les noies que formen el grup, i vol aprofitar l’oportunitat per lligar amb alguna d’elles. Res que no haguem vist en qualsevol anime romàntic d’aquestes característiques. Tot sembla anar bastant encarrilat: la Monika, la Yuri, la Sayori, i fins i tot, la Natsuki (l’amiga de la infància que es comentava anteriorment) semblen tenir una sèrie de sentiments molt profunds cap al/la protagonista del joc, pel que l’èxit “de la missió” sembla estar ben assegurat.

Però a mesura que passen els dies, compartint lectures, poemes personals escrits a mà i passant l’estona amb les noies, hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar: totes elles tenen algun tret emocional característic que surt a la llum a mesura que anem avançant en la història, cosa que ens ‘obliga’ a adaptar les converses cada cop amb més cura per tal de calmar les tensions que apareguin entre nosaltres i les noies del grup, ja sigui en conjunt (mentre som a l’escola) o en solitari (mentre compartim estones més íntimes amb alguna d’elles). Fem el que fem, però, el destí és cruel i tràgic, i el primer acte de l’aventura es tanca amb el suïcidi d’una de les noies (fem spoiler, però poc). A partir d’aquell moment, res serà com abans: el joc entra en un espiral de bogeria, surrealisme i terror psicològic pertorbant que xoca radicalment amb l’aspecte inicial del joc, arribant fins i tot a un punt que ens sorprendrà que una cosa tan “mona” en un principi ens pugui arribar a causar tal nivell de ‘mal rotllo’. Si agafem tots aquests punts, no és arriscat afirmar que ens trobem davant d’una de les millors aventures dins del seu gènere a nivell argumental. Doki Doki Literature Club Plus! disposa d’un apartat històric treballadíssim, amb una atenció al detall increïble i on s’hi ha trobat espai, fins i tot, per un trencament vital i massiu de la quarta paret que no desvirtua en absolut del cos de la història, formant part del que se’ns vol explicar des del principi tot i que ens n’adonarem quan ja estiguem absorts/es dins la pròpia ment del joc. És la típica aventura que provoca un buit enorme al pit quan s’acaba i qüestiona el següent pas com a jugadors/es, perquè desitjaries que durés el triple del que ens ofereix (de 5 a 7 hores). I només per això, ja val la pena cada euro que invertiu en la seva compra.

L’únic aspecte negatiu que se li pot ficar en aquest sentit és que a la versió Plus! (més enllà de les tres vegades a superar la trama principal si es volen veure tots els elements més sorprenents) s’ha intentat allargar el joc d’una forma bastant ‘artificial’, incloent una sèrie d’històries ‘extra’ que permeten profunditzar en les relacions entre les noies de l’aventura, però sense l’espectacularitat ni la fantasia audiovisual de la història principal. Pur text amb imatge, sense més. Si fossin escenes d’introducció cap al cos del joc en si, seria una bona forma d’arrencar, però el problema és que es desbloquen superant la història principal i no aporten res a nivell argumental, per la qual cosa són 100% prescindibles i més encara quan obliguen al jugador/a a superar el joc en si vàries vegades per desblocar-les totes, inclòs el contingut ‘extra’ en forma d’imatges estàtiques. Una petita decepció per aquesta part però que no tapa en absolut la qualitat argumental ni jugable de la qual parlarem tot seguit.

Les protagonistes de l’aventura. Les aparences enganyen: prepareu-vos per la paranoia més absoluta en format digital.

Un escriptori virtual dins la Nintendo Switch

Quan un jugador/a es fica davant d’una novel·la visual no ho fa esperant gran cosa a nivell d’interacció entre persona – joc: el nostre poder de decisió com a espectadors/es omniscients es redueix a una acció tan absurda com anar movent la palanca amunt, avall, cap a la dreta o cap a l’esquerra per seleccionar una opció i pitjar un botó d’acció per tirar endavant amb l’argument. La gent de Team Salvato, però, van agafar aquest concepte tan bàsic i el van capgirar fins a l’extrem de crear una jugabilitat única dins del gènere en el que s’instaura Doki Doki Literature Club. Sí, per suposat que la base de tots els nostres moviments es limiten a moure’ns entre línies de text seleccionant l’opció que considerem correcta, però ben aviat actuarà el trencament de la quarta paret del que us parlàvem anteriorment i el joc ens obligarà a formar part d’aquest món digital d’una forma cada cop més profunda i inevitable.

Aquí radica la màgia de la versió Plus! del joc i de tota l’aventura en si: en molts moments, haurem d’accedir a les entranyes del ‘programa’ per modificar-ne certs aspectes (eliminar arxius del joc, buscar cadenes de números ocultes al codi de l’aventura, etcètera) i que aquests afectin als esdeveniments que ocorren a la pantalla de la consola. Sí, és una característica que ja s’havia de fer a la versió de PC, però Serenity Forge han fet una cosa màgica per les versions de consola: han creat una espècie “d’escriptori virtual” des d’on accedirem a totes aquestes opcions, carpetes i directoris, on s’hi troba, lògicament, el joc en si. És a dir, que quan fiquem el joc a la Switch, no estem executant el Doki Doki Literature Club directament, si no que executem un programari que convertirà la nostra consola en un ordinador (molt bàsic, però) que té el joc instal·lat, com si es tractés d’un prototip d’Steam, el qual haurem d’esperar a que s’inicii, que instal·li les actualitzacions, i un etcètera molt curiós i que dota el cartutx d’unes característiques molt especials i que potencien la sensació de tenir a les mans un element treballat, cuidat, i que si a més es combina amb un element multimèdia més que notable, desemboca tot plegat en una compra gairebé obligatòria sigueu fans o no del gènere. Us quedareu meravellats/des de la quantitat de cura que hi ha en aquesta edició. Se’ls perdonen i tot els continus retards que va patir l’edició física abans de llançar-se definitivament al mercat.

L’edició física pot semblar que porta molt cartró, però són detalls amb molt sentit i de molt pes dins del joc.

En aquest món d’infinites possibilitats, què triareu, per convertir-ho tot en un dia especial?

En l’aspecte visual de l’aventura hi ha poca cosa a comentar: el joc es mou a base d’imatges en dues dimensions, així com les animacions que trobarem durant el desenvolupament de l’argument (incloses les ‘paranoies’ que començaran a ocórrer quan arribem a cert punt de la història). Molt en resum, són il·lustracions “base” estàtiques d’estil ‘anime’ que ens donen la sensació de moviment de forma sorprenentment natural, com si fos un manga animat. Cada personatge disposa “d’x” il·lustracions que es van repetint i superposant amb una animació de difusió i transparència ràpida molt característica d’aquests tipus de jocs, i de tant en tant se’ns mostrarà una il·lustració molt més treballada on s’hi plasmarà algun fet argumental important mentre van passant les lletres per sobre. Res espectacular en aquest sentit, però funciona molt bé i té sentit, que és el més important. Té mèrit que els creadors hagin aconseguit transmetre una sèrie de sensacions molt fosques provocant canvis forçadíssims (podent-se qualificar de ‘bugs’, fins i tot) en aquesta planície gràfica. Fins que no hi jugueu, no podreu descobrir per vosaltres mateixos/es el mèrit de tot plegat.

Menció honorífica final, però no menys important, als efectes de so i les melodies del Doki Doki Literature Club. Qualsevol jugador/a no s’enfronta a un joc d’aquestes característiques amb la idea inicial en ment de trobar-s’hi una banda sonora memorable o que un cop escoltada fora de context ens permeti recordar les experiències viscudes en dita aventura. Doncs resulta que aquí trobem un dels punts més forts del joc. La música està molt ben trobada, resol molt bé les situacions que ens anem trobant durant el desenvolupament de l’aventura i, a més, va en consonància perfecta del que es mostra per pantalla. A tot això, si hi sumem que quan ocorren coses ‘estranyes’, aquesta s’hi adapta de forma transparent per crear les emocions a transmetre, i que no tardarem en memoritzar les tonalitats i notes que surten dels altaveus de la nostra consola, provocaran aquella unió tan especial que, fins i tot anys després de superar-lo, ens permetran recordar a la perfecció la nostra melodia preferida del joc. Estem segurs/es que, ara mateix, si hi heu jugat amb anterioritat, a l’escriure “Every day, I imagine a future where I can be with you” us ve al cap una cançó molt especial. Quan hi jugueu, però, no l’oblidareu mai més. I això, amics/es nostres, és triomfar a nivell sonor en un videojoc.

La banda sonora de l’aventura, és, sorprenentment, molt extensa. Quan estigueu jugant no us n’adonareu, però.

Doki Doki Literature Club Plus!, de Team Salvato i Serenity Forge, està disponible a Nintendo Switch des del 12/11/2021 a un preu de 37 euros en format físic i 13 euros en format digital.