[ANÀLISI] Another Code: Two Memories (DS)

Fa ja un any vam publicar la ressenya de Hotel Dusk: Room 215, una de les creacions de Cing i segurament la que més es recorda avui en dia. Resulta que Cing va declarar-se en bancarrota un 1 de març. Doncs bé, aquesta data resulta tenir certa relació amb una altra de les seves creacions que, avui en dia, només alguns recorden, també amb moltíssima estima.

En cas que no ho recordeu, podem fer un petit pensament. Al seu dia, Cing era una desenvolupadora de videojocs que tenia una estreta relació amb Nintendo, sobretot durant l’època de la Nintendo DS. Gràcies a aquesta estreta col·laboració entre les dues companyies nipones, els jugadors vam poder gaudir de videojocs que aprofitaven al màxim les característiques de la consola portàtil amb dues pantalles. Per desgràcia, però, els jocs resultaven interessar al mercat de nínxol, i les vendes no van ser gaire altes. És per això, que l’1 de març de 2010, Cing acabaria tancant les portes, justament durant l’aniversari de la protagonista del joc que us presento avui — Another Code: Two Memories.

A Another Code coneixerem la història d’Ashley Mizuki Robbins, una noia de 14 anys que un cert dia, rep un missatge del seu pare, després de molts anys separats. Al descobrir que el seu pare segueix viu, ella i la seva tieta decideixen viatjar a la misteriosa illa Blood Edward. Allà, la seva tieta és segrestada per una misteriosa figura i, l’Ashley, tota sola, explora l’illa a la recerca dels seus familiars. No tarda, però, en trobar-se amb en D, el fantasma d’un nen que ha perdut la seva memòria. A poc a poc aniran esbrinant el misteri de l’illa i la gent que hi vivia, tot mentre busquen la família de l’Ashley.

El joc és força més obert que Hotel Dusk, ja que des del començament podem explorar gran part de l’illa, que de mica en mica s’anirà expandint a mesura que avancem en la trama i desbloquem més portes i ubicacions. A diferència d’Hotel Dusk, també, és la falta de persones amb qui conversar, ja que pràcticament, al llarg de l’aventura, estarem a soles o només comptarem amb la presència d’en D, que ens ajudarà en certs moments i a poc a poc anirà recordant moments de la seva vida. Cal dir que en certs moments, se’ns mostraran petites cinemàtiques amb moments claus de la infantesa de l’Ashley, donant més detalls en els seus pares.

Another Code: Two Memories se centra més en l’exploració i en la resolució de puzles. En certa manera és un joc reminiscent dels escape rooms. Igual que Hotel Dusk, les capacitats de la Nintendo DS són utilitzades al màxim. La pantalla tàctil i el micròfon són utilitzats en gairebé tots els puzles, de manera completament natural i intuïtiva. Hi ha una gran quantitat de puzles i situacions completament diferents, que serien impossibles de realitzar en qualsevol altra plataforma, fet que connota l’estima que Cing tenia per aquesta consola.

La presentació de Another Code és molt més austera que la que veiem a Hotel Dusk. Tot i que la majoria d’elements segueixen sent similars, especialment els gràfics dels entorns i fins a cert punt els dissenys dels personatges, aquests no tenen un estil artístic únic. Els diàlegs i les cinemàtiques se’ns presenten amb il·lustracions 2D fetes a mà, mentre que els escenaris i els elements de joc, com ara els puzles, compten amb modelats completament tridimensionals, ja que d’aquesta manera resulta més fàcil la navegació. Un fet important a destacar és que a mida que ens movem pel mapa, en la part superior veurem una il·lustració de l’àrea, en la qual podrem investigar punts d’interès i buscar-hi elements ocults.

Durant el desenvolupament del joc, hi va haver una sèrie de canvis. Des del mateix nom del joc, que originàriament es deia Another, passà a dir-se durant un temps Trace Memory, (nom que finalment es va adoptar a Amèrica), fins a decantar-se pel nom que coneixem avui en dia a Europa: Another Code: Two Memories. Rika Suzuki, la dissenyadora del joc i escriptora, volia crear una història emocional que se centrés en la memòria i els records, i la seva missió era crear una trama que prengués lloc al llarg d’un sol dia. També reflexiona que, el fet que el seu pare patís d’alzheimer, va influir considerablement en la premissa de la història.

Originalment, estava previst que el joc es mostrés des d’un punt de vista isomètric, però complicacions amb els controls del joc i la necessitat de mantenir les coses simples, van dur el joc a veure’s des d’un punt de vista zenital. Un altre canvi és l’edat de la protagonista, que originalment tenia 17 anys, però va passar a tenir-ne 14 per motius de mercat i reflectir millor la jove aparença d’Ashley. Nintendo of America també va comentar la traducció a l’anglès del joc, explicant que s’havien adaptat alguns diàlegs de l’original japonès per aprofundir en els pensaments dels personatges i crear una trama més interessant.

Another Code: Two Memories va rebre una bona acollida. Al Japó va ser ben rebut pels crítics i les seves vendes van ser decents, aconseguint un 35/40 a la important Famitsu. Pel que fa a Europa, el joc va ser també molt ben rebut, aconseguint puntuacions amb un 7 sobre 10 de mitjana, i arribant a ser el 32é joc més venut de Nintendo DS l’any 2005. Molts mitjans i analistes comentaven positivament la seva presentació i història, mentre d’altres trobaven a faltar originalitat en els puzles i falta de contingut, ja que el joc es pot completar en poques hores i no ofereix rejugablitat.

A partir d’aquest moment, Ashley també passaria a formar part de la història de Nintendo, arribant fins i tot a formar part de Super Smash Bros. com a trofeu o esperit, juntament amb altres personatges del joc. No seria fins uns quatre anys més tard, que Ashley tornaria en una nova aventura, Another Code: R – A Journey into Lost Memories, aquest cop en una consola de sobretaula: la Nintendo Wii.