[ANÀLISI] Horace (Nintendo Switch)

De tant en tant, apareixen aventures a les nostres plataformes de joc preferides que queden clarament tapades per llançaments molt més potents (en teoria) i que, per desgràcia, no arriben al públic que haurien d’arribar, i es queden reservades gairebé per aquelles persones que, a mode d’exploradors/es, s’embarquen en l’aventura d’enfonsar-se a les profunditats de les botigues digitals, descobrint que, més enllà de la superfície, es poden trobar algunes de les joies més interessants de la present generació de videojocs. Normalment, ocorre amb aventures independents degut a la seva naturalesa d’expansió informativa, i tot i la injustícia social que impedeix gaudir d’una forma molt més àmplia a determinats jocs, és aquí on radica la màgia d’adquirir quelcom ‘producte’ gairebé ‘a cegues’ i trobar-se davant de tot un món absolutament fantàstic. Avui us parlarem d’Horace, videojoc desenvolupat per Paul Helman i Sean Scaplehorn que, distribuit a nivell digital per 505 Games, s’instaura perfectament en la descripció principalment exposada.

Dins la metàl·lica pell d’un robot amb sentiments

Horace és un robot dotat d’una intel·ligència artificial tant avançada al seu temps que, durant el desenvolupament de l’aventura, la barrera interna i externa que el diferencia d’una persona humana quedarà totalment difuminada, portant-lo a situacions sentimentals molt poderoses que sorprendran a la societat en si. D’aquesta forma, al principi del joc, ens trobarem amb un Horace molt primigeni, espantat, que es planteja constantment el món que l’envolta, i mentre anem avançant, ens adonarem que poc a poc quelcom inexplicable el va dotant de consciència pròpia, gairebé fins al punt de parlar de ‘sentiments’. Però com pot ser que un ésser inanimat, creat artificialment per “servir” a la humanitat, i sense cap altra aspiració, pugui obtenir allò tant profund que caracteritza als éssers vius?

Partint d’aquesta base, comentar molt més profundament què ens trobarem a l’embarcar-nos en aquesta aventura resulta complicat i difícilment us servirà per tal d’entendre tot el conjunt. Controlant a Horace en tercera persona, però obenint la informació a través dels seus propis pensaments i comentaris (fins i tot el propi robot ficarà la veu a la resta de personatges), viatjarem al passat, viurem el present i intentarem canviar el futur, tot intentant entendre per què en el moment temporal en el que es situa l’acció del joc ens trobem amb un ambient tant hostil per intentar acabar amb totes les formes existents de robots a nivell mundial.

Les cinemàtiques tenen el mateix pes en tot plegat que la jugabilitat en si, i un cop haguem fet els primers passos, notarem com a la història li costa arrencar, però tenint plantejades les primeres ‘idees’, no hi haurà marxa enrere: estarem totalment expectants per esbrinar com continua, i estarem així fins que apareguin els crèdits del final del joc. I sí, és de les aventures que un cop les acabes, dins teu hi queda una buidor enorme. Ja sabeu de què parlo. És per això que cal tenir una mica de paciència: el desconeixement principal ens pot fer pensar que estem davant quelcom genèric i sense ànima, però res més lluny de la realitat. Tot plegat acabarà desembocant en una història intimista i única que no deixa ni un sol espai a l’atzar, i al tenir tots els elements que ‘enganxen’ a nivell de narrativa, viurem intensament cadascun dels 20 capítols que se’ns plantegen, traduïts en més de 15 hores de duració total, fins i tot més si volem cercar el ‘final secret’ (bastant previsible, però). Si no s’acaba de connectar amb tot plegat, notarem com hi ha moments que s’hi ha encaixat alguna cosa ‘extra’ per tal ‘d’estirar el xiclet’, però són moments molt puntuals i que no afecten en absolut a la continuïtat de la història. Però més enllà d’un guió que als desenvolupadors els va costar més de 5 anys escriure (per a que sigueu conscients de a quin joc ens estem enfrontant), Horace destaca, sobretot, per la seva jugabilitat. Intentem ficar-li ordre, que es diu aviat.

La història d’Horace, en alguns moments, pot semblar surrealista, però tot acaba tenint el seu “què”.

Fusionant la jugabilitat clàssica amb l’actualitat

El tràiler del principi de l’anàlisi fa una pinzellada absurdament supèrflua al que ens trobarem a l’hora de ‘fer passejar’ a Horace pels escenaris de l’aventura. Principalment, cal dir que aquesta ‘petita’ aventura independent és un homenatge a tots els videojocs clàssics de la història, així com a gèneres audiovisuals de tota mena o gèneres artístics concrets. Pareu atenció: no “fa” un homenatge, ho és en la seva totalitat. Això significa que, partint d’una base concreta a nivell de jugabilitat que serà el fil conductor de tota l’acció, absolutament tots els nostres passos estaran inspirats en jocs clàssics (i no tant coneguts) de la indústria del videojoc, obres mestres de la pintura plàstica o gèneres audiovisuals, i incidiran directament o indirecta en el transcurs de la història. No fareu un sol pas sense trobar un ‘easter egg’ relacionat amb algun joc, algun quadre important, o alguna pel·lícula clau en la història.

El robot protagonista disposa del poder de capgirar la gravetat gràcies a les seves sabates, pel que els obstacles que anirem trobant no els podrem superar de forma ‘tradicional’ (saltant d’una plataforma a altra per no caure al buit com ho fan els clàssics del gènere), si no que haurem de buscar alternatives a nivell de moviments (saltar des de la part inferior d’una plataforma per poder arribar a la part superior d’una altra de més elevada, per exemple) de cara a traspassar els elements que se’ns fiquin per davant, ja siguin elements naturals, trampes o fins i tot poderoses creacions tecnològiques per aniquilar la raça ‘robòtica’ (enemics intermedis o finals de capítol). Molt a l’estil Meat Boy, però sense el moviment automàtic (per sort o per desgràcia), la nostra tasca principal serà superar un determinat número de fases en les que els salts i la velocitat, però també la paciència i els càlculs de moviment correctes, determinaran l’èxit o el fracàs de la missió, ja que si bé tenim vides infinites, un sol ‘toc’ ens enviarà al cel dels robots. La dificultat és elevada, però justa, i no causa frustració. Per tant, l’anomenada ‘base del joc’ és aquesta, la d’escalar, saltar, córrer i capgirar la gravetat per superar els escenaris. Ara bé, aquesta és la punta de l’iceberg.

Una de les raons que el catapulten cap a ‘joc indispensable’ és que, durant el desenvolupament de l’aventura, trobarem tot de picades d’ullet a les grans aventures del món dels videojocs, copiant gairebé amb exactitud la seva jugabilitat. Horace és molt aficionat als videojocs de l’Atari; fa les postures del Mega Man quan derrota als enemics; combat contra els robots al més pur estil Street Fighter o Dead or Alive; Quan vol fer un descans, va a les recreatives a jugar a ‘còpies’ de Guitar Hero, Out Run o Space Invaders; Les millores es compren en format ‘caixa de jocs de la NES’ i s’incorporen al robot protagonista en format cartutx; i un llarguíssim etcètera que us animem a descobrir. Hi ha homenatges molt evidents, però d’altres estan tant ben fusionats amb la història que resulta complicat veure’ls. Però no es queda en els videojocs clàssics, si no que, com s’ha comentat amb anterioritat, també beu d’alguns dels jocs independents ‘actuals’ més importants de la història, com Meat Boy, Cuphead o Undertale. Per tant, si sou aficionats/des a aquest món, felicitats, esteu davant del vostre joc.

Capgirar la gravetat per superar les complicades fases d’Horace és la punta de l’iceberg de tota l’aventura en si.

Màgia audiovisual sense excepcions

L’últim aspecte que falta comentar és el tema audiovisual. I, fins i tot aquí, ens trobem davant d’una obra que destaca especialment en tot. Si sou amants de les consoles de Sega, però sobretot, de les seves aventures, no us podeu perdre aquest títol, perquè és una unió de tot allò bo dels jocs més mítics de l’època, i ha estat recreat amb una fidelitat que espanta i tot. Ja sigui per l’efecte “3D en 2D”, pels píxels com pedres en primer pla i escenaris ultra-detallats de fons, o per les animacions ‘entrebancades’ que flueixen per la pantalla com si fossin el seu medi natural d’acció, Horace no té cap aspecte negatiu que destacar respecte el seu apartat visual, al contrari (ni tan sols amb el seu rendiment a la consola híbrida de Nintendo, sense ni una sola caiguda de ‘frame’ o aspectes tècnics similars). En molts moments, i gràcies a la perfecta unió entre el que veureu i sentireu (de cor), els plans carregats de quadrats de colors us semblaran encara més màgics, trencant la quarta paret d’una forma molt subtil però efectiva, i us oblidareu totalment de que ens trobem davant d’una història imaginària i amb un estil ‘retro’ exageradíssim, i us faran participar activament en cadascuna de les accions que se’ns mostraran per pantalla.

I, què dir de la banda sonora, OST o com la vulgueu anomenar. Normalment, degut a la gran quantitat de títols que ens passen per davant dia rere dia, ja sigui en format físic o digital, no acabem de trobar mai un seguit de melodies que se’ns quedin a la memòria de per vida. Horace torna al rescat d’aquest ‘oblit tecnològic massiu’ i ens ofereix ni més ni menys que més d’un centenar de temes MIDI (digitals), a quin més memorable, i els desenvolupadors fins i tot es van arriscar a ‘digitalitzar’ melodies clàssiques com Für Elise o Moonlight Sonata (de Beethoven). Els va sortir bé la jugada? Escolteu les melodies del següent vídeo i jutgeu per què Horace mereix un lloc més que remarcable al vostre podi personal de les millors aventures independents de tots els temps.

Podeu trobar Horace, de Paul Helman i Sean Scaplehorn, a l’eShop de Nintendo Switch i a un preu base de 14,99 euros.