Més enllà de les formes de categoritzar i definir els estils dels videojocs que tothom coneix (‘plataformes’, ‘rol’, acció’, etcètera) en l’argot popular dels jugadors/es existeix una categoria molt aleatòria que sorgeix de la necessitat d’englobar, en una sola paraula, un conjunt impossible de definir de formes de crear videojocs i que combinen una quantitat tant absurda d’elements que cada joc acaba creant, en si mateix, una nova forma d’expressió. Estem parlant, sense cap mena de dubte, del terme “japonesada”. I el joc que avui analitzem és la viva imatge d’aquesta paraula. De nom Catherine: Full Body, de la companyia Atlus, arribà a consoles al 2011, i han hagut de passar 8 anys per poder-lo gaudir, en la seva versió més completa, a una consola de Nintendo (en aquest cas, a Nintendo Switch). Tot i tractar-se d’un joc original de fa generacions… què ens pot oferir, avui dia, aquest títol només apte per a majors de 18 anys? Descobrim-ho.

 

 

Com més trepitges una mala herba, més resistent es torna

 

Per molts anys que passin, la història de Catherine mai deixa de sorprendre i permet visualitzar l’essència d’alguns dels temors i pors més primàries dels humans davant de certes situacions en les que la pressió (o la total absència d’aquesta) ens porta a situacions d’autèntic malson. A grans trets, i per intentar resumir el cos principal d’un argument que s’estén més enllà de les 10 hores (arribant fins i tot a les més de 60 si anem a pel 100% del joc), Catherine ens narra, a mode d’un “programa de televisió” anomenat Golden PlayHouse, la ruleta Russa emocional d’en Vincent, un noi de 32 anys que, de la nit al dia, es veu implicat en una “relació a tres bandes” que, poc a poc, li comença a sacsejar la moral, l’ètica i els sentiments personals respecte les tres persones implicades: La Katherine, la Catherine i la Qatherine. La primera, la seva parella des de l’institut, formal, treballadora, però amb una necessitat implacable i extremista de seguir els valors tradicionals de la família dins del matrimoni; la segona, l’estrambòtic “rotllo” d’una nit de borratxera que serà l’inici dels malsons d’en Vincent però amb la qual passa grans estones (a nivell purament sexual); i la tercera, l’amiga ‘casual’, lliure, de ment oberta, senzilla i pura, que li farà trontollar la fe en tot allò que creia correcte… però amagant un secret molt important. Dites contradiccions entre el cap i el cor li causaran un infern implacable dins la ment, fent que cada nit s’hagi d’enfrontar a les seves decisions dins dels seus ‘somnis’. Recordeu la sensació que tenim tots/es de tant en tant en la que sembla que caiem i ens despertem de cop amb la sensació d’haver caigut al buit, no? Doncs en Vincent, si acaba de caure, mor, literalment. La seva ment el transformarà cada nit en un pecador que serà jutjat per “alguna cosa” que va més enllà de la comprensió plausible, i que li otorgarà les respostes que requereix… a costa de perdre el seny.

 

Res és el que sembla… O sí? I si la resposta a tots els nostres dubtes l’hem tingut davant dels ulls tota l’estona?

 

Partint d’aquesta base que no explica ni un percentatge ridícul del que és la història de Catherine: Full Body, poc a poc ens anirem introduïnt en un relat molt profund que, tenint la metàfora i els paral·lelismes com a principal forma d’explicar i expressar el que va ocorrent, ens anirà mostrant d’una forma exageradament personal l’interior del cor i la ment d’una persona implicada en una situació com la del protagonista, i gràcies al trencament de la quarta paret amb el jugador/a, ens farà participar activament en la presa de decisions del personatge fins a convertir-nos en protagonistes en la història, cosa que afectarà directament tant a l’argument (tenint a la nostra disposició 7 finals diferents depenent del camí que triem) com a la nostra pròpia integritat. I què voleu que us diguem: que una història tant ‘surrealista’ (a estones) aconsegueixi fer-nos sentir el que sent el protagonista i totes les persones que l’envolten, té tots els nostres respectes.

 

Les decisions a les que s’enfronta en Vincent permetran, a la vegada, comprendre’ns i definir-nos com a persona.

 

Ningú és lliure si no pot controlar-se a si mateix/a

 

El propi menú de selecció dels modes de l’aventura ja ens deixa entreveure que la jugabilitat no serà quelcom clàssic: en forma de tecles de piano (vitals en l’argument), ens anirem movent per totes les opcions possibles de cara a enfrontar-nos als malsons de Catherine, des de ‘simples’ contrarellotges fins a la història narrativa en si. En aquesta versió “Full Body” s’inclouen, de base, totes les expansions i novetats que a l’entrega original es van incorporar a base de DLC, pel que aquesta versió s’alça com la més completa de cara a gaudir de les seves virtuts. Podrem seleccionar la dificultat, noves opcions visuals, incorporacions específiques d’elements joc i nombrosos elements extra per tal de tenir una experiència més adaptada a la nostra forma de jugar, depenent si som nous/es a la saga o ja havíem tingut contacte amb el que ens ofereix aquesta aventura.

I què ens trobarem a l’endinsar-nos en aquest estrambòtic món? Doncs una aventura ‘detectivesca’ i conversacional combinada amb un puzles que ens recordaran, sense cap mena de dubte, a la saga Pullblox, però amb un toc especial i únic que doten tot el joc de les característiques necessàries que s’esperen si mesclem la jugabilitat amb la història que se’ns està mostrant. Disposarem de dues parts que ens permetran diferenciar entre la realitat i els somnis: la realitat es basarà en conversar amb diversos personatges (cadascun amb la seva problemàtica personal i un ‘lore’ propi molt treballat) i interactuar amb el nostre entorn per tal de trobar respostes, ja que és la part on més ens introduirem en la història i ens permetrà treure les conclusions més profundes, mentre que als somnis serà on hi haurà l’acció pura i dura, havent d’escalar una gran quantitat de “Torres de Babel” movent blocs de pedra de forma estratègica per tal d’arribar al cim mentre la part inferior cau al buit.

Poc a poc, la pròpia història ens anirà introduïnt canvis tant a la realitat com als somnis per a que el conjunt no es faci monòton, tot i que al final el resultat de cada “capítol” es pot resumir en cinemàtica / estància a la realitat / puzle al món dels somnis. Dit així pot semblar repetitiu, i tot i que la teoria ho sigui, a la pràctica l’argument està tant exageradament ben incorporat que no sembla que estiguem realitzant en tot moment els mateixos tres ‘pilars històrics’. És un fet que donar tanta importància a la història pot resultar una pràctica perillosa a l’hora de gaudir d’una aventura, sobretot perquè s’està donant per fer que agradarà a tothom sigui quina sigui la seva expressió final, però al final, és com tots els jocs: o enganxa, o no enganxa. I Catherine captiva de principi a final.

 

Els puzles “dels malsons” són un autèntic repte. Diposem de 4 dificultats diferents i, a més, infinites noves possibilitats jugables.

 

La vàlua d’un home no es pot mesurar amb una sola pregunta

 

A nivell audiovisual, trobarem sensacions bastant contraproduents entre avantatges/inconvenients entre els dos aspectes. En tema gràfics, no tindrem una sola forma de mostrar-nos les imatges, si no que tindrem fins a tres ‘renderitzacions’ diferents depenent de la situació que estiguem vivint/visualitzant. Al jugar en si, disposarem d’uns gràfics 3D bastant interessants i amb un Cel Shading molt pronunciat, que si bé són elements que compleixen amb escreix, internament sentirem la sensació que se li nota la remasterització al ser un joc original del 2011. A nivell de cinemàtiques, res extraordinari i que no es continui utilitzant avui dia: elements en dues dimensions molt contrastats estil anime i moviments molt ràpids però detallats. I tindrem una tercera situació, en la que es combinaran aquests dos efectes per a crear les transicions entre acció / ‘pel·lícula’. No hi ha gaire varietat d’escenaris ja que l’argument en si està molt ‘tancat’, però les diferents escenes estan ben treballades i no ens deixaran la vista indiferent en cap moment.

Amb el tema sons, efectes, melodies i banda sonora en general ocorre alguna cosa per l’estil. Si bé cada situació està treballada a la perfecció per oferir-nos les sensacions adeqüades a nivell auditiu, en algun moment la música se’ns farà molt escassa i repetitiva, ja que s’ha donat molt pes a un seguit de melodies concretes i la resta o són copia/enganxa (que, per sort, passen molt desapercebudes) o cada escena va lligada a un so en concret, sense més. Però, fins i tot en aquest aspecte, hi ha un motiu pel qual hi ha “alguna cosa” que destaca per sobre la resta, i també forma part del que se’s intenta transmetre durant tot el desenvolupament del joc. Havíem parlant d’un piano, no? Pareu-hi atenció quan hi jugueu…

I, a nivell de rendiment del joc a la consola, cal dir que el port està molt ben elaborat i no presenta cap mena de problema en quan a caigudes de ‘frames’ ni a l’hora de reproduïr les diferents cinemàtiques. Tot el conjunt gaudeix d’una fluïdesa que s’agraeix moltíssim en un joc d’aquestes característiques. Ficant-nos exquisits/des, notarem com en mode portàtil la bateria baixa a un ritme bastant elevat i, en una hora de joc, possiblement haurem consumit un 30% de bateria, però és un aspecte que queda en un tercer o quart pla veient les seves característiques positives.

 

 

 

  • L’argument i la història, molt originals i creatius. Trenca la quarta paret de forma perfecta.
  • Les opcions de joc, adaptades a novells/es i a erudits/es de l’aventura.
  • La duració. Gran quantitat de finals diferents per descobrir, modes de joc aliens, diferents dificultats…
  • L’atenció al jugador/a. Permet adaptar tots els elements als nostres requeriments.
  • Sorprèn contínuament i incita a seguir jugant. Quan l’agafes, no el deixes anar fins que l’acabes.

 

 

  • El preu. Entre 40 i 50 euros per un ‘port’ de fa tant temps es poden fer complicats de pagar.
  • La sensació de “repetició”, que apareix de tant en tant i pot ser una barrera complicada de superar.
  • “L’extremisme”. O agrada, o no agrada, no hi ha terme mig. S’ha de provar per decidir.