El món multimèdia ens té acostumats als reboots. Quan una companyia decideix recuperar una antiga franquícia, poden passar dues coses: o bé la canvien dràsticament i la fan gairebé irreconeixible, o bé agafen el que la va fer coneguda i ho milloren. Pel que fa a respecte als videojocs, no hi diferencia alguna. Hi han reboots que són altament criticats, i n’hi ha que donen una nova vida a franquícies que molts donaven per abandonades. És el cas, per exemple, de Wolfenstein. De ser un dels primers jocs FPS i convertir-se en una obra de culte; en els últims anys ha passat a ser una sèrie de videojocs aclamada per les noves generacions. Va ser l’any 2014 quan MachineGames, de la mà de Bethesda, va retornar aquesta mítica saga en el punt de mira.

Wolfenstein: The New Order (2014) i la seva expansió standalone Wolfenstein: The Old Blood (2015) van donar una nova identitat a saga que l’havia perduda. El 2017, la franquícia s’acabaria establint amb la seqüela d’aquest reboot. Wolfenstein II: The New Colossus, que atorgaria a la saga una història pròpia amb uns personatges únics i interessants que tal com hem pogut comprovar, s’han convertit en una part central d’aquesta sèrie de videojocs. Recopilant la jugabilitat i tots aquells punts que van fer del clàssic Wolfenstein un joc de culte, i afegint-hi nous elements corresponents a les noves generacions, MachineGames i Bethesda van aconseguir dur a terme un reboot més que correcte.

 

El llegendari B.J. Blazkowicz s’ha mantingut com la cara de la saga

 

Noves generacions

 

Arriba el torn de Wolfenstein: Youngblood i, com el seu nom indica, arriba sang jove. En aquesta nova entrega prenem el rol de les filles de Blazkowicz: Jess i Soph, que es veuen sorpreses per la desaparició del seu pare i decideixen buscar-lo. La trama pren lloc a una París ocupada per forces nazis. A les catacumbes de París coneixerem diferents supervivents del genocidi nazi, els quals ens aniran donant missions que ens permetran desblocar noves localitzacions, armament i pujar de nivell, tot desblocant també noves habilitats per tal de poder fer front a l’amenaça nazi. Des de les catacumbes podem planejar les nostres pròximes operacions, i traslladar-nos a les localitzacions que ens interessin. Wolfenstein: Youngblood ofereix mapes més oberts que els anteriors jocs, on es nota la mà de Arkhane Studios, creadors de Dishonored, donant gairebé la sensació de món obert. Si a això li sumem el ràpid moviment de les nostres protagonistes i les seves noves habilitats, obtenim un joc amb uns mapes interessants que són realment satisfactoris de travessar, tot i que a vegades poden resultar repetitius i una mica forçats per a les seccions de tiroteig.

Jess i Soph, com a personatges, tot i no ser res de l’altre món ofereixen una sensació fresca a una franquícia coneguda per la seva serietat. La seva relació com a germanes i tots els comentaris que es van fent entre la partida, tot i que en certs moments poden donar una mica de vergonya, en grosso modo serveixen molt bé a la sensació de diversió que Youngblood tracta d’evocar. Un dels principals motius de la inclusió d’aquestes protagonistes és la idea de vendre el joc com una experiència cooperativa. De principi a fi, dos jugadors poden gaudir del joc i ajudar-se mútuament, cadascú prenent el rol d’una de les germanes. Resolent puzles per tal d’avançar i compartint power–ups per donar-se millores, els dos jugadors hauran d’investigar de dalt a baix els mapes per trobar tots els secrets i derrotar tots els nazis que es trobin pel camí. És una llàstima, però, que el cooperatiu es quedi allà, i no hi hagi cap funció extra que ens faci dependre de l’altre. També, per aquelles persones que no tinguin accés al joc en línia, o simplement vulguin gaudir del joc a soles, podran completar tot el joc amb la companyia d’un personatge controlar per la consola. L’experiència ideal, però, és amb una altra persona, i per aquest motiu Bethesda ha inclòs el mode Buddy Pass, que permet jugar amb una persona que no tingui el joc. No deixa de ser, a certa manera, el Mode descàrrega que la Nintendo DS ja va introduir farà anys. Igualment, s’agraeix molt aquesta inclusió.

 

El joc està replet de secrets i extres que ens faran estar atents a tots els racons

 

Un gir cooperatiu la mar d’entretingut

 

Es nota que els desenvolupadors, en aquest cas MachineGames, tractaven de crear una nova entrega de Wolfenstein que tingués el seu propi sabor que el diferenciés de les anteriors rendicions. El que fa especial Youngblood és el focus en el cooperatiu dins d’una saga que sempre s’ha basat en l’experiència individual. Per fer això, s’han hagut de fer una sèrie de compromisos, com simplificar la trama i reduir els clàssics moments especials que conformen una experiència pensada per a ser gaudida de manera individual. Tots aquests sacrificis valen la pena, pel sol de fet de poder gaudir d’una experiència entretinguda amb un altre jugador. Wolfenstein: Youngblood abandona la història èpica dels jocs anteriors i se centra directament en la diversió, fet que ens queda clar durant els primers minuts de jugabilitat. S’abandonen els mapes estrets i la linealitat per afavorir el moviment constant, la cerca de secrets i la compenetració entre les dues protagonistes per tal de passar una bona estona cooperant, tot matant nazis.

Sí que es troben a faltar, però, més mecàniques pròpies d’un joc cooperatiu. Jocs com ara els de la saga Left 4 Dead podrien haver inspirat alguns aspectes més de la jugabilitat de Youngblood. Més enllà de cooperar per obrir caixes especials, portes i desblocar camins, els jugadors no han d’unir forces per res més. Aquesta decisió només dona la sensació que s’han afegit aquests requisits per assegurar-se que els dos jugadors progressen alhora quan és necessari. Potser haguera estat interessant introduir enemics que incapacitin un jugador o trampes que requereixin cercar l’ajuda de l’altre. Si és cert però, que aquestes inclusions complicarien les coses a aquells jugadors que gaudeixen del joc en solitari, tot i que tal com s’ha demostrat, no és cap problema pels altres videojocs cooperatius que ho ofereixen. Així i tot, el joc segueix sent realment divertit tant en mode cooperatiu com en un jugador. A més, s’agraeix la inclusió del xat de veu que també es troba disponible de manera nativa a Nintendo Switch.

 

Tot i veure’s un xic borrós, el joc disposa d’uns gràfics més que acceptables

 

Panic Button ho torna a fer

 

La companyia amb seu a Texas ja ens té acostumats a ports extraordinaris de diferents jocs per a la consola híbrida de Nintendo. No és tampoc la primera vegada que Panic Button treballa amb Bethesda ni molt menys amb una entrega de Wolfenstein, ja que les anteriors parts del reboot ja van ser portades a Switch pel mateix equip. En aquest cas, no hi han gaires diferencies al respecte com s’ho han fet per dur a terme la conversió. Al igual que en els seus anteriors treballs, s’han decantat, com és d’esperar, per reduir la resolució del joc, disminuir la qualitat de ombres, textures, i altres opcions gràfiques. La disminució de gràfics no acaba d’afectar a l’aspecte visual del joc de gran manera, tot i que considero que la baixa resolució, la qual és dinàmica, sí que l’afecta negativament. En certs punts de la partida, la resolució és tant baixa que provoca que el joc es vegi borrós.

Altres aspectes negatius de la versió de Switch és la falta d’oclusió ambiental, l’eliminació de tot amena de reflexos generats (com ara personatges), i el impacte que s’endú la il·luminació. Personalment, també, trobo que el motion blur està molt exagerat i quan gires la càmera una ràpidament, l’efecte esborrona molt la pantalla i mareja bastant. El rendiment és un altre punt a tenir en compte. Wolfenstein: Youngblood corre a uns 30 fotogrames per segon en base, i té petites pèrdues en seccions de tirotejos quan hi ha molts enemics en pantalla o alguns efectes especials com fum. Les cinemàtiques pre-renderitzades tot i estar en baixa resolució es veuen bé, mentre que les in-game es veuen força malament i en un rendiment força baix. Una grata sorpresa són els temps de càrrega, que són realment curts. Tot i així, el sol fet de poder gaudir d’aquest joc en una consola portàtil, tot i aquestes afectacions, és un benefici que molts estaran disposats a pagar.

A continuació us deixo un vídeo de gameplay de la primera hora de joc per tal que veieu per vosaltres mateixos com es veu:

 

 

Missió? Aniquila els nazis

 

Wolfenstein: Youngblood s’estructura amb una sèrie de missions que els diferents personatges ens aniran atorgant. El joc també introdueix un sistema d’experiència i nivells que aniran desblocant equipament i habilitats especials per a les nostres protagonistes Els enemics també aniran pujant de nivell. Certes missions requeriran un alt nombre de nivells, augmentant la dificultat. En aquesta situació, segurament ens veurem obligats a grindejar matant nazis en qualsevol lloc de París. Alguns personatges ens aniran donant missions secundàries per desblocar equipació i poder pujar de nivell més fàcilment. Aquestes missions no són gaire complicades i ofereixen un extra de contingut més que necessari. De tant en tant, mentre explorem algun nivell, també se’ns informarà d’alguna missió temporal especial que, més enllà de donar-nos un petit incentiu per explorar, no aporta gaire cosa més.

Un nou gir en el combat és la introducció de soldats amb un tipus especial d’armadura, cadascú requerint una arma/munició diferent per tal de ser derrotat. Combinant aquesta addició amb el fet que la munició és realment escassa, s’imposa el pensament que cada dos per tres et quedaràs sense munició i et veuràs donant voltes pel mapa buscant-ne. A més, els enemics reapareixen cada cop que retornes a l’àrea, pel que moltes vegades veuràs que no val la pena perdre el temps en àrees de baix nivell on només has de buscar algun secret o dur a terme alguna missió secundària. Al cap i a la fi, el disseny de món obert que han establert amb Neo-París està mol bé, però el sistema de nivells i de progrés no hi juga gaire a favor.

 

Youngblood ofereix mapes enormes replets de secrets i nazis per matar

 

En definitiva, Wolfenstein: Youngblood es pot considerar com un spinoff més que notable que ofereix una jugabilitat cooperativa la mar de divertida. Els que decideixin jugar en solitari també podran gaudir d’un shooter en primera persona molt entretingut. Les noves inclusions a la jugabilitat i al mode de progrés estan realment bé i ofereixen un aire fresc a la franquícia que, tot i no oferir una història tan complexa com els anteriors jocs, aconsegueix ser prou interessant pels seus propis mèrits. La versió de Nintendo Switch, tot i no ser perfecte, està molt ben realitzada i ofereix una versió portàtil que a certes persones els pot interessar. Els controls també estan molt ben adaptats i la possibilitat d’apuntar amb el giroscopi és molt benvinguda, com és de costum. S’ha de congratular a Panic Button per la seva feina. Siguis un apassionat dels jocs de trets o simplement vulguis gaudir d’una bona experiència cooperativa, Wolfenstein: Youngblood t’encantarà.

  • Bona jugabilitat que atorga un aire fresc a la franquicia
  • Port més que decent
  • Trama justa però entretinguda
  • Gran nombre de col·leccionables i secrets
  • Xat de veu inclòs de manera nativa

 

  • Petits problemes de rendiment i errors gràfics
  • Requereix grindejar nivells per tal de poder avançar