Deuria portar-me molt bé o dissimular-ho magníficament durant aquell 1991, perquè els reis van obsequiar-me amb el millor dels regals possibles durant aquella nit màgica: Una Game Boy! (i 2 kilos de piles a mode de carbó). Va ser la meva primera consola i donaria per molts articles parlar de la meva experiència, però avui no es tracta d’això. Del que us vull parlar és del que considero va ser un dels grans encerts del passat de Nintendo i que, malauradament, ja no podem gaudir avui dia: El Club Nintendo. Vosaltres també en vau ser socis/es? Segur que alguns dels veterans, com jo, en teniu un grandíssim record. Expliqueu-ho als comentaris!

Per posar les coses en context: Tenir una Game Boy als 90 era cosa de pringats. I és que en època pre-internet un/a no molava per tenir la millor o pitjor consola, joc o accessoris, sinó per tenir el que la majoria al seu voltant tenien i que, òbviament passava a ser el “millor element” no per arguments o especificacions tècniques, catàleg de jocs, etc., si no per majoria simple dins l’entorn del pati de l’escola. A qui li interessava aquell “totxo” gris, quan per un preu no molt distant podies tenir una Game Gear, en colors, amb el Sonic i on fins hi tot hi podies veure la tele? Al meu entorn manaven els segueros, mentre la Game Boy era l’opció portàtil pels “rarets” de la classe… Ep, que la GB és per rarets? Doncs feta a mida per mi!

 

 

Però la Game Boy, com la resta de consoles de Nintendo en aquella època, tenia una cosa que la resta no tenien ni de la que els fanàtics de Sega (hola Rocsta) podien fardar tal i com ho fèiem nosaltres: una atenció al client ENORME, que sorprèn fins i tot avui dia on els videojocs són mainstream i generen volums de negoci molt més grans en comparació. I alerta, que estem parlant dels anys 90: els clients èrem la canalla. Als nostres pares els horroritzava la idea que dediquéssim ni 5 minuts al dia a tocar la consola, i no entenien de cap manera aquesta obsessió malaltissa que teníem per “les maquinetes”.  No puc ser més clar: Nintendo i companyia han arribat a la seva posició actual gràcies a les nostres setmanades i constants lluites amb la família per rascar temps pel vici.

Recordo amb nostàlgia el moment d’obrir la capsa, apartar el suro i desempaquetar l’aparell diví, la meva primera consola. En el tema dels unboxings, la cosa no ha canviat massa, així que els més petits ja coneixereu la sensació de la que us parlo. El que potser no sabreu és que al fons de la capsa, junt amb les instruccions, garantia i altra “paperassa” de rigor, hi trobàvem una targeta molt, molt especial i que ens feia venir pràcticament tanta salivera com la mateixa consola: la invitació a unir-se al Club Nintendo.

 

Invitació al Club Nintendo. Imatge cortesia de www.pixfans.com

 

De nou, cal posar les coses en context. Els 90, època on la informació corria de boca en boca, per les revistes, a la ràdio i televisió, eren temps de “Clubs” i quioscos. Hi havia clubs de tota mena, però els que més triomfaven eren els de lleure (hobbies com modelisme o radiocontrol, esports, gastronomia, etc.). Quants/es de vosaltres sou “súpers”? El Club Súper 3 va néixer en aquella època i en va ser potser el més famós a casa nostra… Tant que encara aguanta!

L’accés i funcionament dels clubs era força habitual i relativament senzill: en els més elitistes calia pagar entrada i quotes com si es tractés d’un gimnàs, i en d’altres, com és el cas del club Nintendo, simplement adquirir un producte de la marca i enviar-los el justificant de compra. A canvi, i un cop dins, els/les membres rebien una sèrie de “regalets” a mode informatiu (revistes, catàlegs, etc.) i avantatges especials (descomptes, entrades a esdeveniments, sortejos, etc.), tot relacionat amb la temàtica del club.

Però el més important de tot, el que feia que realment volguessis formar part d’un club era… tenir-ne el carnet! Aquell tros de plàstic on tu mateix/a t’hi havies de posar el teu nom i signatura. No tenia cap funció ni utilitat, no tenia banda magnètica o sistema d’identificació fora d’un número aleatori (que com més baix fos més molava)… Però era l’expressió manifesta i plastificada de la teva devoció pel “club” en qüestió, que podies treure de passeig i exhibir amb orgull a tothom qui passés pel davant: Me la sua la Game Gear… Jo sóc membre del Club Nintendo!!!

 

Carnet del Club Nintendo

 

El Club Nintendo va operar oficialment al nostre territori des del 1989 i fins al 2015. Va ser, però, a partir del 2002, quan va començar el seu veritable declivi en mudar-se al món digital i deixar de banda els seus fonaments “analògics” que tan especial l’havien fet, donant pas al registre a través de la web i estrenant el seu famós “Catàleg d’estrelles” que encara avui en certa manera perdura. Però hi va haver una època, especialment durant els seus primers anys, on ens va deixar absolutament bocabadats per oferir-nos serveis i beneficis molt més enllà de les nostres expectatives, deixant-nos un record inesborrable que aquí vull compartir.

El primer i el fet més icònic que potser va arribar a marcar alguna infància: Mario existia en el món real. Li podíem escriure una carta, que ell se la llegia (de veritat!) i ens la contestava de forma totalment individualitzada en funció del que li haguéssim explicat. Les seves cartes eren escrites “a màquina” però venien amb “paper de Nintendo” i amb la seva signatura, cosa que les feia molt especials. Recordo haver parlat amb Mario de la meva preocupació pel medi ambient a força de gastar piles cremant el Tetris, i com ell em va suggerir que les dugués a un contenidor de reciclatge o, si ho preferia, convencés als meus pares que em regalessin l’adaptador de corrent de la GB pel meu aniversari. Us podrà semblar potser estúpid, però mireu-ho a través dels ulls d’un nen o pregunteu-vos el següent: Té compte d’Instagram Mario avui dia? Us fa likes i retweets? Us contesta els e-mails que li envieu fent-li preguntes aleatòries sobre la vostra vida amb tota mena de consells pràctics? Doncs així era el Mario dels 90, i potser això en part explica per què és un personatge tan icònic malgrat no ser especialment… atractiu i modern? Quina llàstima que s’hagi jubilat de la seva feina d’atenció al client, perquè estic segur que a ell també li encantava parlar amb nosaltres.

 

Carta d’en Mario! Cortesia d’un usuari de Meristation

 

Però la correspondència amb en Mario no era ni de bon tros l’únic que podíem trobar al club. Cada dos mesos rebíem a casa la revista “Club Nintendo” de forma totalment gratuïta. I malgrat que bona part de la revista anava destinada a fer “publicitat encoberta” de la casa i totes les seves novetats, algunes de les seccions eren autèntiques joies de col·leccionista: Cartes dels membres del club amb comentaris, dibuixos, fotografies dels seus “Achievements”… però també concursos, sortejos i, sobretot, respostes a una selecció de les preguntes més interessants que el club rebia: Solucions a puzles impossibles, consells per passar-se determinat boss final o el llistat de “combos” de l’Street Fighter II, per posar-ne alguns exemples. Tot un tresor en una època on no existien “wikis” ni guies oficials. Si no em falla la memòria, va ser també pels volts del canvi de segle quan la revista va passar de ser gratuïta a posar-se a la venda en quioscs. Potser ja no tenia cabuda dins el nou món digital i es va optar per donar-li una mort digna i lenta, però de ben segur molts recordarem aquella primera etapa pel que va arribar a significar durant els seus primers anys.

I, finalment, una cosa que encara em costa creure avui dia i cada cop que hi penso: un servei personalitzat d’informació i suport, tant telefònica com per correu postal, absolutament espectacular. Que no te’n sorties amb un joc i necessitaves pistes? Trucaves al Club Nintendo, i en qüestió de minuts te n’explicaven la solució. Necessitaves el mapa complet d’una zona? Enviaves una carta al Club demanant-lo, i al cap de poques setmanes el rebies imprès per correu. Personalment, recordo haver enviat una carta demanant informació sobre el Donkey Kong Country de SNES. La resposta va arribar en un sobre gegant, on no només hi havia el pamflet informatiu i una carta de presentació del Mario, sinó que, a més, hi van afegir un pòster gegant i una col·lecció d’adhesius. I jo que ni tan sols tenia la SNES… Però quina meravella!

 

Mario fent de suport tècnic. Cortesia d’un usuari de www.elotrolado.net

 

El més remarcable de tot és que el Club Nintendo era totalment gratuït. Simplement calia enviar la targeta d’invitació que acompanyava qualsevol producte de la casa i ja n’érem membres. En un temps on calia passar per caixa i comprar revistes si volíem estar al dia del món i saber-ho tot sobre els nostres videojocs favorits, Nintendo va saber entendre que el seu públic era menor d’edat i d’economia limitada, i va trobar una forma original d’interactuar-hi i promocionar la marca. Puc imaginar-me, amb la perspectiva que ara em dóna l’edat, la immensa quantitat de cartes d’infants que el Club Nintendo devia rebre a diari, i quina professionalitat i paciència van tenir havent de llegir-les una a una, desxifrar-ne la mala lletra, i contestar-les de bona gana, amb humor i amb relativa rapidesa tenint en compte la època. I com s’ho muntaven per atendre una trucada aleatòria amb una pregunta aleatòria d’un joc aleatori i saber-la contestar en poc temps sense tenir Google a mà? Senzillament, increïble!

Estic segur que molts/es dels que avui seguim apreciant els seus productes, ho fem en part pel lligam que vam establir amb Nintendo durant aquella època. Crec que no es pot explicar de cap altra manera com una empresa que d’entrada tenia les de perdre (tècnicament, la resta de consoles eren superiors) ho va suplir no només amb bon gust pels jocs, sinó també sabent cuidar la seva clientela. Tristament, els temps han canviat i el màrqueting s’ha convertit en un simple mecanisme audiovisual de transmissió de Hype. Les empreses han delegat als/les seus/ves “fanboys/girls” i a la premsa la tasca que en realitat els hauria de correspondre a ells. I què voleu que us digui… Potser seré vell, però cada cop que sento parlar de FPS, rumors, directs, events gaming i d’altres màquines de fum del segle XXI no puc deixar de recordar el Club Nintendo. No necessitava tots aquests estímuls per voler jugar a videojocs, apreciar la meva consola i voler-ne més: un catàleg de qualitat i una carta del Mario de tant en tant eren motius més que suficients per adherir-me al Club Nintendo i defensar-lo amb orgull al pati de l’escola.

 

“Ven al Mogollón, ven a la Ninteeeendo!”

 

Aquesta entrada no hauria estat possible sense el testimoni d’altres webs i usuaris als quals vull agrair haver-me ajudat a refrescar memòria, i de passada recomanar-vos que us hi passeu si voleu informació més detallada sobre el Club Nintendo i la seva història: