Els Indies s’estan imposant com a alternativa a un mercat saturat, poc original i repetitiu. Ens mostren un repertori més original i ens parlen de temes tabú com el joc del que avui parlarem: Celeste. Joc d’assaig i error amb unes mecàniques similars a Super Meat Boy però amb un millor plantejament, més enllà de tot el disseny de nivells (que resulta impressionant) el seu concepte és molt més interessant. Ens parlarà sobre la depressió, l’ansietat i l’autosuperació, entre altres coses.

Anem per feina! Què és Celeste? Celeste és un videojoc plataformes en 2D amb una estètica 16-bits, desenvolupat pels canadencs Matt Thorston i Noel Barry. El fet més curiós del videojoc és que ens trobem un altre cop amb un joc que va sortir d’una Game Jam com ja va fer per exemple Gods Will Be Watching i que a posteriori va sortir complert (com a fet curiós us podem avançar que el prototip original anomenat PICO-8 és pot desbloquejar en cert moment de l’història). En aquest cas el joc va ser distribuït el 25 de gener del 2018 per a Microsoft Windows, macOS, Linux, Xbox One, PlayStation 4 i la plataforma que ens remet, Nintendo Switch.

 

 

Conjunció astral

 

Hi ha jocs que tan sols per la seva jugabilitat ja són una obra mestra (Super Mario Bros., Sonic The Hedgehog, Donkey Country, etc.). N’hi ha d’altres que ho són per la seva història (Final Fantasy VI, Resident Evil, Lost Odyssey, etc.). I n’hi ha d’altres que ho tenen tot, i aquest n’és un cas. Amb Celeste ens trobem amb un joc a priori molt complicat on l’assaig i error ens farà suar la gota grossa i aconseguir ser millors jugadors/es mitjançant els centenars de morts, on existeix un elaborat disseny de nivells que als més agosarats/des del món dels plataformes els/les farà caure les baves suposarà una experiència sentimental on empatitzarem amb els problemes psicològics de la nostra protagonista.

 

Què és Celeste?

 

Us posem al corrent de l’història. La nostra protagonista és una noia anomenada Madelaine. Tossuda, depressiva i a vegades una mica impertinent, ella voldrà escalar la muntanya de Celeste per demostrar-se a si mateixa que pot aconseguir qualsevol fita per molt que li costi. El que no sap ella és que la mateixa muntanya té “poders màgics”. Mentre escalem la muntanya anirem coneixent certs personatges amb els quals Madelaine crearà un vincle afectiu i l’ajudaran a créixer com a persona, com el cas d’en Theo, un pseudo-fotògraf de Seattle que veu en la seva germana una inspiració gegant per aconseguir esbrinar el que ell vol arribar a ser; o el Sr.Oshiro, un fantasma que dirigeix un hotel a la muntanya i que sembla que hagi perdut el nord; l’àvia, una iaia octogenària que viu al peu de la muntanya i que proveirà a na Madelaine de consells per madurar; i finalment la nostra doppelganger que tindrà els aspectes més foscos del nostre interior. Arribarà la Madeleine a poder solucionar els seus conflictes interiors o bé es donarà per vençuda i mai arribarà a la cima? Aquesta qüestió només la podreu solucionar vosaltres!

 

L’aspecte narratiu és fonamental en aquest títol. Sense la profunda història que disposa, Celeste perdria molt.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Comptarem amb una estètica semblant a les consoles de 16-bits (Super Nintendo, Megadrive…), sense la limitació de la paleta cromàtica que en aquest títol li donaran un bon ús. Un bon exemple d’això serà a posteriori del primer nivell, quan en realitat sembla que no vulguin jugar amb cromatismes. Aquí serà quan ens donarà un clatellot i veurem un joc amb una presència brutal de paletes de color pastel. El títol no només es quedarà amb aquesta estètica i lluny d’això ens proveirà d’unes sensacionals il·lustracions al final de cada capítol a l’igual que la imatge de cadascun dels protagonistes quan entaulin conversacions, que són d’un estil molt còmic que ens podria portar a pensar fàcilment als còmics com ara Scott Pilgrim o, amb més certesa, Seconds, de Brian Lee O’Malley (sobretot amb més semblança al darrer, ja que la protagonista guarda una semblança en quant a caràcter i disseny amb la Madelaine).

 

I si m’equivoco torno a començar

 

Si bé artísticament és brutal, també haurem de parlar de la seva jugabilitat. Com abans havíem dit, és un joc d’assaig i error. Amb això volem dir que morirem moltes vegades, a vegades masses, però no defalliu, perquè un cop ens surti el que volem realitzar i cap a on volem anar, ens sentirem com havent resolt un problema matemàtic. El joc en si no consta de massa moviments: ens movem amb el direccional, un botó per agafar-nos a la paret i per finalitzar tenim el botó de salt que a mesura que avancem a l’història aconseguirem fer un “dash” que ens permetrà arribar més lluny i fer un doble salt. Si bé a priori se’ns mostra com uns controls bàsics ens donarem compte que haurem d’obtenir una habilitat arran de les nostres morts per així poder millorar constantment.

 

El seu joc de contrasts ens portarà de nou a mons com Ristar. I és una sensació meravellosa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Matt Thorston i Noel Barry no s’han volgut limitar només amb la jugabilitat i el disseny del joc: han volgut fer un joc rodó, i per aquest motiu també ho han volgut transmetre a la banda sonora. I és que atenció senyores i senyors: ens trobem amb una OST que podria ser guardonada tranquil·lament, ja que disposa d’unes peces musicals que aconsegueixen transmetre a la perfecció els sentiments pels que passaa Madelaine en el seu periple per poder escalar la muntanya Celeste. Si teniu la intenció de jugar-hi o bé ja l’heu jugat, i com a mi, us enamora la seva banda sonora, us diré que la pàgina web Ship to Shore Phono Co. tenen un vinil amb tota la seva OST, així com un cassette amb la banda sonora de les Cares B. 

Per anar finalitzant us direm que el joc té una duració aproximada d’unes 10 hores, però si voleu esprémer al màxim aquest títol tenim corda per molta estona. Tots els nivells tenen col·leccionables. Per començar, tenim les Maduixes, que sincerament no serveixen per res que impliqui la trama, però que són un prova per demostrar la teva valia i les teves habilitats per aconseguir-les totes. A part ens trobarem amb les Cares B. Són unes cintes de cassette (com les que s’utilitzaven als microordinadors d’abans, com l’Amstrad, Spectrum o MSX) i ens donaran una altra variant dels nivells molt més complicat. Per finalitzar, tindrem els Cors de Vidre que, sense fer-vos massa espòiler, ens ajudaran a desbloquejar un nivell final i el verdader ending del joc. Amb tot això abans esmentat el joc finalment se’ns anirà cap a les 35 hores. No està pas malament.

 

Difícil però no impossible

 

Si diguéssim que la seva diversió augmenta arran de que nosaltres mosseguem el pols contínuament seria dir quelcom absurd, però és així. I és que el joc sap proveir-nos d’una complicitat increïble després d’haver pogut passar per sectors del nivell que semblen ridículs de la dificultat que tenen. Segurament bastantes persones voldran deixar el joc a mitges per la seva dificultat però jo des d’aquí us animo que l’acabeu, ja que és un joc molt gratificant i en el cas que no vulgueu seguir per la pròpia dificultat us diré que els desenvolupadors van dotar al joc d’un mode anomenat “Assist mode” que farà l’aventura molt més plausible i encara que Matt Thorston pensa que el joc és rodó com a tal, i volia que altres jugadors/es més casuals poguessin entendre l’història sense tanta dificultat.

No tinc molt més a dir-vos, només que jo de vosaltres agafaria el piolet, la roba de muntanya i pujaria Celeste per conèixer-vos a vosaltres mateixos/es. Podreu amb aquest repte o us tirareu enrere?
 

Sereu capaços/ces d’arribar al cim? No en tinc cap mena de dubte!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  • Artísticament és un joc de 10. No en trobareu un d’igual.
  • A nivell jugable, estareu d’una autèntica delícia apta per a erudits/tes.
  • La seva rejugabilitat el convertirà en un títol que ens oferirà moltes i moltes hores.

 
 

 

  • La seva dificultat tirarà enrere a més d’un/a…i de dos.