M’agrada xerrar, m’agrada escriure, però sobretot de mi, m’agrada la meva història. I és així com vull relatar-vos part d’aquesta. Benvinguts/des a la meva tendra infantesa.

Tenia jo 4 anys quan vaig tocar el meu primer videojoc. Era el Rampage, un joc desenvolupat per Midway Games i que vaig jugar en el meu primer microordinador, l’Amstrad CPC, 64 Kb. de pura potència i un monitor verd monocrom digne de la millor Game Boy Fat. El joc consistia en rebentar edificis i menjar-te als humans amb qualsevol dels tres protagonistes: George, un goril·la gegant al més pur estil King Kong; Ralph, l’home llop gegant; i Lizzie, una pseudo Godzilla/Llangardaix (però Godzilla de debò, no la pel·lícula aquella tan brossa de Ronald Emerich de l’any 1998). Aquell va ser el meu primer instant amb un videojoc que em va marcar de per vida.

Temps després, ja amb 5 anys, se’m va aparèixer la Sega Master System, i ni us podeu imaginar el vici que li vaig donar. Em va arribar pel Nadal i ho vaig flipar en colors, literalment! 8 bits de pornografia en color i amb l’Alex Kidd in Miracle World pre-instalat, joc que ens va donar moltes hores i que es va convertir en tota una icona de Sega.

 

De nen viatjava per l’oceà de Sega

 

Als 6… bé, els 6 van ser ràpids, i dic ràpids perquè va aparèixer l’eriçó més ràpid del planeta, Sonic, la meva mascota preferida! Com es podia ser tan guai com ell? Punxes, un punt fatxenda, amb coratge, etc. i tan loser com en Mario. Vaja, un patata, un lampista que anava pel clavegueram del vàter. Per no parlar-vos de Sonic 2, on podien jugar dos jugadors a la vegada. Sí, sí! A la vegada! I no un rere de l’altre com el mestre del desembussador aquell i el seu germà. A més, el company era una guineu de dues cues que podia volar! I de postres, amb les 7 maragdes ens transformàvem en Super Sonic. Cal que us digui com se’m van quedar els ulls quan ho vaig veure per primera vegada?

El temps va passar, vaig créixer i va arribar a mi una Super Nintendo. En aquella època existien unes coses que es deien “videoclubs”. Allà és llogaven pel·lícules, videojocs inclosos, a vegades música. Els meus dos germans, la meva germana i jo anàvem a un videoclub que hi havia al cantó del meu col·legi, el Videoclub Juli. Hi vam llogar un joc que va canviar el meu paradigma de la vida: Final Fantasy III (també conegut com a Final Fantasy VI). No sabeu les tardes que em tirava jugant amb ma germana. Gràcies a aquest joc vaig aprendre l’anglès i gràcies a aquest títol em vaig emocionar de totes les maneres existents amb un videojoc.

Per finalitzar el pas de la meva infantesa cap a la meva adolescència, va sorgir un nom, Chrono Trigger, un dels millors J-RPG existents, on tot un equip de mestres conegut com el Dream Team es van ajuntar per donar cabuda a aquest títol: Hironobu Sakaguchi (Creador de la saga Final Fantasy) i Yuji Horii (Creador de la saga Dragon Quest) supervisen aquest títol dirigit per Takashi Tokita (Creador de la saga Parasite Eve i guionista de Final Fantasy IV), unint-se a aquest equip Yoshinori Kitase (Director de Final Fantasy VI, VII i VIII) i Akihiko Matsui. Amb música de Nobuo Uematsu (Compositor de la saga Final Fantasy, Blue Dragon, Lost Odyssey…), Noriko Matsueda (Compositora de Front Mission, The Bouncer, etc.) i Yasunori Matsuda (Xenogear, Xenosaga, Xenoblade Chronicles), tot això juntament amb el mangaka més famós del moment Akira Toriyama (Bola de Drac, Dr.Slump, Dragon Quest), van donar llum a aquest nen, on els viatges temporals ens feien esclaus i herois del temps.

 

Les dues joies del meu catàleg de Nintendo, jocs que em toquen la patata com el nas de Mogu, el Moogle més famós.

 

En realitat mai m’he pogut queixar: la meva germana i els meus germans em van brindar d’una infantesa plena de videojocs que recordar i que perduraran a la meva retina i que sempre que els recordo m’esbossaran un somriure… Menys el maleït Rise of the Robots.