Setze articles retro. No és cap xifra especial que mereixi cap mena de reconeixement, però després de setze dissabtes m’he començat a plantejar el perquè d’aquesta fal·lera pels jocs d’abans. I els que hàgiu anat seguint els dissabtes retro haureu vist la meva predilecció pels jocs de la família Game Boy.

La Game Boy va ser la meva primera consola –juntament amb la SNES- i per alguna raó sempre li he guardat un afecte especial, és per això que a l’hora d’escriure mostro preferència per jocs d’aquesta consola i per descobrir-vos jocs que en algun moment em van fer vibrar de forma especial. I no són necessàriament els millors ni els que han marcat una època.

Probablement l’encant del món retro es deu, en part, per la particularitat de les caixes dels jocs, pels dibuixos de les portades, pels cartutxos… però sempre he pensat que en aquesta enyorança s’hi amaguen els records de quan un servidor era petit i que, d’alguna manera, fer reviure’ls en forma d’article és una espècie de teràpia gratuïta i que, a més, pot entretenir durant uns minuts a aquells i aquelles que preneu una estona per llegir-los. Són els meus records però de segur que també, alguns, són els vostres.

En més d’una ocasió m’he fantasiejat en l’actualitat entrant a qualsevol botiga de videojocs i gaudir de les estanteries plenes de videojocs amb aquelles capses de cartó amb una il·lustració a la portada que gens s’assemblaria al que més tard apareixeria a la pantalla de la meva consola. I a dins hi hauria un manual ple de detalls i d’imatges. I un cartutx. I mai s’em passaria pel cap llençar-ho! No pas pel valor econòmic que pogués tenir el dia de demà, no sé si m’enteneu.

 

 

Una de les coses que més maleeixo és, no haver tingut cura de moltes capses; és per això que en moltes ocasions aprofito per incloure en els articles imatges de les capses que encara conservo sense cap més intenció que compartir amb tots vosaltres algunes de les que, per mi, són joies.

Aquestes joies les tinc posades a la part superior d’una estanteria i, a sota, llibres i manuals. Algú pot maleir-me per barrejar jocs i llibres però aquesta distribució defineix no només una part del que sóc sinó una definició i una identitat de diferents generacions. Els videojocs formen part d’un microsistema cultural no comprensible per tothom i aquest microsistema podrà ser incompatible, a la vegada, amb el microsistema d’una altra persona que tingui present els videojocs en la seva vida. En el meu microsistema, la majoria de jocs de l’actualitat no m’atrauen i això no implica necessàriament una crítica sinó la predilecció per l’essència de les capses de cartó i als llibretets d’instruccions.

Aquest és el meu món retro, la meva nostàlgia i el que procuro compartir amb els que em llegiu cada setmana sense cap aspiració més que arrencar-vos un record que, qui sap, potser compartim.  Això d’avui ha sigut compartir novament part d’aquest món que per sort, encara avui em segueix generant la mateixa il·lusió que vaig sentir el primer cop que vaig encendre la primera Game Boy.

 

Per cert: el vostre món retro, com és?