Si sou fanàtics/ques d’un gènere en concret, tot i que hi hagi mil opcions per elegir, sempre en trobareu en falta alguna més. En el cas de les aventures gràfiques, a Nintendo Switch en teniu una bona llista per triar i remenar: Syberia 1 i 2 (a l’espera de que a finals d’any surti la tercera part), Broken Age, Detective Gallo, Oxenfree, The Bunker, Thimbleweed Park, Yesterday Origins… i un etcètera tant llarg que eleva la xifra a més de 50 títols diferents. I tantes opcions no poden portar a pensar que el gènere s’ha estancat i que cada aventura nova és una còpia de l’anterior? En absolut. Cada aventura gràfica gaudeix d’un estil molt personal que la distingeix de la resta i la dota d’una personalitat única. Per això és curiós observar com van arribant novetats a la consola del mateix gènere (en format físic o digital, sent aquest últim el més abundant) i desgranar-ne els elements. Avui analitzem The Low Road, d’X Gen Studios, que després de passar per Steam l’any passat, ara fa relativament poc ha aterrat a Nintendo Switch. Comprovem si pot plantar cara als “grans” del gènere? Som-hi.

 

 

Els 70 ataquen amb força

 

Partint de que ens trobarem el mateix contingut a Nintendo Switch que el que ja va aparèixer al 2017 a Steam, la història és exactament la mateixa en ambdues plataformes. Aquest és el fragment explicatiu oficial que trobareu a la pàgina de compra de l’aventura:

“És l’any 1976 i Noomi Kovacs, un graduada de gran èxit del LeCarre Institute for Exceptional Spies (L.I.E.S), acaba d’aterrar al seu primer treball a la Divisió d’Intel·ligència Exterior de Penderbrook Motors. Tancada en una oficina i subestimada pel seu horrible supervisor, un desgraciat ex agent del govern anomenat Turn-Noomi, haurà d’explotar als seus col·legues i els seus voltants per tal de complir el seu somni de convertir-se en una agent secreta global. Un cop fora de l’oficina, Noomi, juntament amb Turn, es donen compte de que la intencionalitat de la seva companyia i la dels seus rivals s’estén a una cosa molt més sinistra que la “competència sana”. Ben aviat els dos es veuran obligats a reconsiderar els camins que han triat. La mentida, el xantatge i la manipulació emocional es convertiran en els bons actius de Noomi i Turn”.

Haureu pogut comprovar que el títol de la secció li va a la perfecció. Tot preuat element audiovisual o literari dels 70 compleix a la perfecció amb, mínim, 3/4 del que planteja The Low Road com a fil conductor. Ja de per si, a poc que a un/a li agradi el gènere i llegeixi aquesta introducció, sembla que la compra estigui assegurada. Ara bé, un cop entrem dins els mons del joc, ens trobarem amb una plasmació fidedigna del que se’ns intenta inculcar?

 

Què seria d’una història policíaca dels anys 70 sense la clàssica oficina amb els seus desequilibrats protagonistes?

 

Què “guaix” és tot plegat

 

La jugabilitat en sí no té cap misteri: és un “point & click” de tota la vida en el que en alguns moments controlarem les mans dels protagonistes en primera persona per tal de resoldre uns determinats puzles de dificultat variable. Dits trencaclosques en si es divideixen entre els anteriorment comentats que seran en primera persona (15 en total) i els que realitzarem en tercera persona (la immensa majoria), però tots es basen o en posar “x” combinacions correctament o en l’utilitzar determinat objecte al lloc correcte o al moment adequat. El que es deia: aventura gràfica de tota la vida. No cerqueu cap tipus d’innovació en aquest aspecte, més enllà del canvi de vista en alguns moments concrets. S’agraeix la intencionalitat en incorporar tal element, però s’acaba fent molt escàs. Per sort, resulta curiós com “més del mateix” és l’apartat que dóna un respir molt necessari dins la història. Ja hi arribarem, paciència.

El que més us cridarà l’atenció serà l’apartat gràfic. Amb un estil pictòric “gouache” (això de catalanitzar el “gouache” com a “guaix” sempre m’ha grinyolat bastant) i amb un disseny dels elements com si fos tot de paper (en dues dimensions, vaja), els ulls us aniran d’un costat a l’altre, meravellats/des davant tal desplegament de dibuix independent realitzat a mà. Les formes, esbiaixades i tallades diagonalment, estan emplenades amb una paleta de colors que no és viva, que tira més cap a un “sèpia en color” envellit expressament, amb un contrast molt alt entre llum i ombra, exagerant-los dràsticament per transportar-nos de forma implacable als anys 70. El nivell de detall és altíssim, sobretot en els elements “estàtics”, i com que tindreu temps per aturar-vos, no puc fer més que recomanar-vos l’experiència d’observar-ho tot.

I si ens posem al tema musical i de BSO, ja arrodonim el tema audiovisual a la perfecció, ja que gràfics + “OST” es complementen amb una perfecció digna d’un joc triple A. Amb un ritme lent i amb el “tempo” molt marcat, tindrem un total de 50 melodies diferents que s’adaptaran a cada situació que estiguem vivint al joc. L’efecte auditiu d’aquestes és molt curiós: ens donarà la sensació de que escoltem un vinil a través d’una emissora de ràdio, perquè fins i tot serem conscients dels “cruixits” del vinil sota l’agulla emesos a través d’un filtre radiofònic. Si teniu temps, us recomano que us poseu la “OST” de fons perquè us asseguro que la gaudireu fins a la sacietat. Aquí teniu un enllaç que reuneix totes les peces musicals de The Low Road.

 

Només us cal observar una estona la imatge per veure que el joc s’ha realitzat (audiovisualment) amb una traça espectacular

 

Ja teniu el doctorat en filologia anglesa?

 

A aquestes altures de la pel·lícula (com se sol dir), tothom té més o menys un nivell estàndard d’anglès, al menys en quan a comprensió lectora. Ja sigui perquè avui dia es considera un idioma bàsic o perquè els/les que ja tenim una certa experiència com a jugadors/es (o en el sector audiovisual en si) ens hi hem acostumat a base de passar hores davant la pantalla, entendre les paraules que se’ns planten davant dels ulls quan no estan “en cristià” no ens suposa un contratemps important a l’hora de gaudir d’una aventura. Doncs bé, a The Low Road, que aquest estigui en anglès és un problema. I un problema important, perquè no és un anglès “estàndard” per a que el joc el pugui arribar a un ventall de jugadors/es molt ampli: és un anglès només apte per a natius o per a persones que hagin dedicat la seva vida a l’estudi d’aquest idioma i el dominin a un nivell altíssim. Podreu arribar a entendre algunes coses, però com que el 75% del joc es basa en la comprensió, en diàlegs plasmats a la pantalla i és un contingut tant dens, la diversió baixarà dràsticament si no compliu els requisits prèviament comentats. Per tant, humilment només el puc recomanar als/les autèntics/ques fans de les aventures gràfiques que tinguin un nivell considerable de l’idioma anglosaxó. Bé, també el podeu posar en francès, però l’explicació seria la mateixa canviant una sola paraula.

 

Hi ha pistes a comprovar per tot arreu per tal d’intentar fer funcionar la història, però la majoria no les entendreu

 

“I què passa si m’agraden les aventures gràfiques, no sóc una màquina amb l’anglès i me’l vull comprar?” Doncs endavant. The Low Road té diversos finals (element que afecta positivament a voler jugar-lo de nou pel “què hagués passat si…”) depenent de les respostes que donem als personatges durant el desenvolupament de l’acció, i ni que no enteneu algun tros de conversa, podeu contestar “al tun tún” i tot i així podreu seguir avançant fins arribar al final de l’aventura. Tant si enteneu com si no el que us van dient els estranys personatges que trobareu durant el joc, acabareu desembocant en un final d’entre els possibles al cap de 4 hores de converses i desplaçaments (a vegades prescindibles) que només serveixen per gaudir d’uns escenaris i una banda sonora impressionants i amb un estil que, personalment, es queda bastant sol, sobretot perquè la història de fons no acompanya en absolut. Una llàstima que tal desplegament audiovisual es quedi totalment “buit” per falta d’acompanyament narratiu.

 

 

 

  • L’estil gràfic llueix de forma espectacular i resulta ser una novetat a la vista.
  • La banda sonora, que ens acompanya a la perfecció en tot moment.
  • Els diversos finals de l’aventura, que inciten a la rejugabilitat.
  • Tot i tenir els controls per PC, a Nintendo Switch es mou correctament.
  • Es comporta molt bé amb la bateria de la consola en mode portàtil.

 

 

  • La història en si. Vol ser pretensiosa però es queda sense fonament lògic.
  • Desenvolupament molt lent. 4 hores de joc que es basen en diàlegs infinits.
  • L’idioma. Sense subtítols “en cristià” i amb un anglès/francès només comprensible per a natius.
  • El preu. 15 euros no compensen pel que realment ofereix.
  • És un títol que es queda ràpidament en l’oblit tot i els aspectes positius.