Milanoir aterrava el passat 31 de maig al catàleg de la Switch i, gràcies a Italo Games i Good Shepherd Entertainment, tinc el plaer de compartir-ne amb vosaltres el Gameplay del seu primer episodi, així com d’anunciar-vos que us en portarem un anàlisi detallat durant els propers dies.

De què tracta? Doncs aquí tenim un shooter 2D d’estètica retro i acció frenètica, molt a l’estil de jocs com Hotline Miami (títol que tornà a posar en el seu dia aquest gènere sobre la taula). Malgrat no aportar res de nou a la família a nivell tècnic o de jugabilitat, Milanoir busca estampar-hi el seu propi segell posant-hi un marcat accent italià. Concretament, ens transporta a la Milano dels anys 70, terra de Duomos, òpera, futbol però, sobretot i pel que aquí ens interessa…de cinema d’acció!

I és que Milanoir beu de la font d’un gènere cinematogràfic italià dels anys 70, elevat a la categoria de culte i reconegut per grans com Quentin Tarantino com una joia única. Pel·lícules d’acció com Milano Calibro 9 destrossen la visió “padrinesca” que tenim de la màfia, substituint-la per una versió molt més crua, violent i canalla de les bandes criminals organitzades a Itàlia.

 

Honor? Família? Què cazzo…Sang i fetge!

 

A Milanoir adoptem el rol de Piero, un jove dels baixos barris milanesos. Amant de la Vespa, l’Amaro i les seves ulleres de sol, es guanya la vida fent feina bruta sota les ordres del capo Lanzetta. Recent sortit de la presó, ara busca venjar-se de qui el va trair. És una història clixé, simple, crua i directa que rendeix homenatge a la seva font d’inspiració sense complexes, i que serveix d’excusa per endinsar-nos a la Milà profunda. Durant el camí, ens trobarem amb diferents personatges, diàlegs, escenaris i referències al gènere esmentat. Tot amb un estil pixelat, molta sang, música sublim i petits tocs d’humor negre.

 

Piero, un clixé pixelat

 

En una història dividida en 7 capítols, ens obrirem pas a base de trets per apagar la set de sang d’en Piero. Podem fer-ho sols o en companyia, ja que el joc també disposa de mode cooperatiu local amb dos jugadors. Un cop completada l’aventura, també tenim la possibilitat d’entrar al mode Arena, on haurem de sobreviure hordes de camorra durant el màxim temps possible.

Malgrat ser un joc simple a nivell de controls i funcionalitat, la fòrmula no requereix de molt més si està ben executada. Havent-hi dedicat algunes hores, us puc avançar que m’està semblant un joc simple, frustrant a estones, però força divertit. L’aspecte visual i sonor està molt ben trobat i, si bé és cert que està pensat per a un públic específic que sabrà apreciar-lo amb tots els seus colors, no hi ha cap impediment per gaudir-lo si, com jo, no sou grans coneixedors de la filmoteca italiana. Es tracta doncs d’un indie que, tenint en compte el seu preu, ens ofereix prou entreteniment com per tenir-lo en compte si ens agrada el gènere.

I com una imatge val més que mil paraules, el millor és deixar-vos amb el gameplay i que el joc parli per sí sol! Espero que el disfruteu.