Corria l’any 1994 quan, per sort o per desgràcia, el món dels videojocs va rebre un títol anomenat Shaq Fu llançat de forma conjunta a la Megadrive i a SNES, i que va acabar passant per nombroses plataformes més com Gameboy, Amiga o Game Gear. L’aventura ens posava (o ens posa, si el voleu recuperar de l’oblit) a la pell d’un caricaturitzat Shaquille O’Neal, que s’endinsa en un dojo de kung fu mentre es dirigia a un partit de bàsquet de caritat a Tòquio. Després de parlar amb un mestre d’aquesta modalitat d’arts marcials, ensopega cap a una altra dimensió, on ha de rescatar un jove anomenat Nezu de la malvada mòmia Sett-Ra. I amb aquesta premisa tan sumament simple, la desapareguda desenvolupadora Delphine Software International (així en fred no sabreu qui eren, però si us dic que van crear títols com Another World o Flashback, la cosa ja canvia, no?) va crear un dels jocs més…. “horriblement odiamorosos“? que va passar per les plataformes “retro”.

Quedant totalment desprestigiat, van haver de passar 10 anys fins que la desenvolupadora independent Saber Interactive s’interessés pel projecte proposat per Big Deez Productions a la pàgina de finançament Indiegogo, on aquestes dues “empreses” van tenir la “fabulosa” idea d’intentar reviure aquell mite gràfic si aconseguien els diners necessaris per a fer-ho. Misteriosament, als/les usuaris/es els va semblar una idea sòlida, ja que van aconseguir recaptar els 450.000 dòlars que costava el projecte. I au, Shaq Fu: A Legend Reborn es va fer realitat.

Fa poc hem rebut aquesta “meravella” a la consola híbrida de Nintendo (inclosa una versió en format físic gràcies a la companyia Avance) i no he pogut deixar passar l’ocasió de fer-li un homenatge en forma d’anàlisi. Pot aquest “remake” estar “a l’altura” de l’original? Endinsem-nos-hi, a veure què passa. De moment, l’únic que teniu assegurat és un ús massiu de les cometes. És que no sé com plasmar la ironia de forma que s’entengui.

 

 

Clixés sense miraments

 

La història comença quan una dona es troba un nadó flotant en una barqueta de fulles al riu mentre neteja la roba (clixé nipó número 1 a qualsevol història que s’apreciï). El nen creix, i resulta ser un noi de color, alt, prim i amb els peus enormes. Tots els/les nois/es de la seva classe es fiquen amb ell pel seu aspecte (clixé número 2), però un mestre d’arts marcials mixtes, anomenat YeYe, troba en ell un potencial ocult que el pot portar a convertir-se en quelcom molt poderós (clixé número 3). D’aquesta forma, al cap d’uns anys, el noi es converteix en Shaq Fei Hung, un home poderós que, seguint la pista d’un tatuatge d’una flor que té al coll, haurà de cercar l’assassí dels seus pares (clixé número 4) i, de pas, convertir-se en el Guardià de la Humanitat.

D’aquesta forma, seguint la pista d’un atac sorpresa d’un grup d’enemics al seu “poble natal”, el bo d’en Shaq seguirà la pista dels que estan intentant destruir l’estabilitat de la població mundial per enfrontar-se amb l’autèntic causant de les seves desgràcies i de tots els que l’envolten. I amb aquesta premissa, ja tenim tota la història muntada: a base de cops de puny, puntades, atacs especials, càrregues i un humor negre exageradament bèstia en algunes ocasions, haurem d’obrir-nos pas per diverses zones fins a trobar els autèntics enemics causants del mal.

 

Les cinematogràfiques tindran un estil diferent de la resta del joc, amb moviment d’ “imatges 2D en 3D”. Resulten bàsiques per intentar entendre aquesta “pluja” d’idees que ens proposa l’aventura. Serà, també, on ens trobarem més humor.

 

Tota escassetat sembla poca

 

Ens mourem per 6 escenaris ben diferenciats: “Hunglow” (el poble nipó on s’inicia la història), “Baby’s Crib” (una sèrie de carrers que desemboquen en una mansió de luxe), “Sunset Strip” (els suburbis d’una ciutat), “Bel Air” (aquí no hi ha descripció més exacta que el propi nom de la zona), “Fiji” (les paradisíaques illes), i “Hell” (l’infern on es desenvoluparà el final del joc). Cadascuna d’aquestes zones està dividida en 4 zones més, que bàsicament són els “checkpoints” que ens trobarem a cada capítol. Tant els escenaris com les seves zones estan bastant diferenciats, sobretot al principi, però poc a poc aquest aire de “frescor” es va desinflant, i en els últims capítols no hi haurà diferència alguna entre zones: us semblarà estar davant un “scroll” que va passant poc a poc.

La jugabilitat és bastant variada però els moviments en sí, tot i fluïts, en més ocasions del compte no responen a la perfecció o no s’encadenen amb la rapidesa que demana un “beat’em up” d’aquestes característiques. Saltarem amb la “X”; Amb la “Y” farem un atac simple, combinació si l’anem polsant consecutivament: Amb la “A” farem un atac especial que ha d’anar acompanyat de, com a mínim, una pitjada de botó “Y” per funcionar. Amb la “B” farem un cop de puny al terra molt poderós que gastarà part de la nostra barra d’atac especial. Amb la “L” realitzarem una càrrega corporal que ens gastarà un dels rajos situats al costat de la barra d’atac especial, sota la barra de vida; i amb la “R” farem el mateix atac, però no tant poderós i sense gastar rajos.

 

En moments puntuals i totalment aleatoris mentre combatim contra els enemics, Shaq farà un atac bàsic molt poderós que provocarà, fins i tot, que la càmera que ens acompanya canvii la seva trajectòria habitual.

 

No seran les úniques formes de derrotar als enemics que apareixeran a desenes davant de la pantalla. En els escenaris trobarem senyals de tràfic o barrils que, en l’agafar-los amb ZR, Shaq els llançarà contra aquests, fent-los molt mal. A més a més, en algunes ocasions, tindrem un parell de “power ups” molt, molt poderosos, que transformaran al nostre protagonista i el convertiran en quelcom…interessant. Deixo que ho descobriu vosaltres (ni que us deixi les imatges a continuació). La resta d’atacs es realitzen mitjançant QTE en moments determinats. Un últim consell sobre aquest apartat: destruïu tot el que us trobeu al vostre pas: la vida escasseja i serà molt necessari emplenar la seva barra abans d’arribar als “checkpoints”.

L’aventura tampoc destaca per la seva duració: si sou hàbils (i depenent de la dificultat que trieu), amb poc més de dues hores tindreu el joc completat al 100%. I es que no hi ha res més a fer a part de superar les sis zones anteriorment comentades: no hi ha col·leccionables ni cap “extra” més que convidi a la rejugabilitat, pel qual és probable que sentiu una espècie de sentiment d’ “estafa” quan l’acabeu, sobretot per l’elevat preu del joc. Per sort, hi ha dos factors que salven aquest aspecte tant negatiu i que poden portar al jugador/a a sentir-se gairebé enganyats: si teniu NBA Playgrounds, el podreu obtenir gratis (per compensar el retard de la seva actualització) i, properament, l’aventura rebrà Barack Fu: The Adventures of Dirty Barry, el primer d’un seguit de DLC’s (de diferents noms, clar està) que no se sap si seran gratuïts o de pagament i que ens permetran jugar a noves fases posant-nos en la pell de Barack Obama entre d’altres famosos.

 

Les dues transformacions del nostre protagonista. Es podran dur a terme en moments específics de la “història”.

 

 

Què li queda al joc per ser mitjanament digne?

 

La veritat? Moltes coses que depenen dels gustos dels jugadors i jugadores, sobretot en quant a gèneres de joc i formes de prendre’s la vida. Si us agraden els “beat’em up” (el jugador/a contra el món), serà un dels jocs que gaudireu més i se us farà molt escàs degut a la diversió que obtindreu a l’hora de plantar cara a les centenars d’onades d’enemics que aniran apareixent pantalla per pantalla.

També el gaudireu si sou amants de l‘humor bàsic, directe, sense contemplacions i absolutament pla: en tot moment es busca el riure fàcil, i ho aconsegueix a la perfecció. Molts/es han tatxat el joc de racista, sexista i discriminatori justament per aquest aspecte. I jo us dic, oh senyors i senyores que critiquen fins i tot a sa mare: per què us plantegeu tant les coses? Què més dóna que A UN VIDEOJOC tots els enemics de gènere femení siguin dimonis i tots els enemics de gènere masculí siguin addictes al sucre, motoristes homosexuals o fans de la música pop? De veritat ens hem de qüestionar l’impacte que pugui tenir a la societat que un enemic final sigui un cul amb vida pròpia després d’un mal implant a una famosa polioperada o un cantant gai amb súbdits sadomasoquistes? Sincerament, ho trobo d’una bogeria fantàsticament divertida. I si sou de ment oberta, estareu d’acord amb mi en afirmar que fan falta més jocs així.

No us deixeu enganyar per la seva escassa duració, per l‘elevat preu, la tosca jugabilitat, els gràfics poc exprimits, la música certament repetitiva (que salven els efectes de so) i un rendiment molt simple que provoca algun que altre bug (amb el que riureu més que amb el propi humor del joc): el seu punt més fort és la diversió i si sou capaços/es de donar-li una oportunitat, el gaudireu moltíssim. A part destacar dues coses: és per tots els públics (no hi ha cap paraula malsonant, ni cap contingut sexual explícit, ni cap mostra de res il·legal a la vista dels ulls dels menors d’edat. El problema és dels adults, que ens plantegem massa les coses i deixem de banda la base de tot plegat a l’hora d’entretenir-nos amb un videojoc, que és l’impacte en el sentiment de gaudir a l’hora de jugar) i la varietat de situacions, que us deixarà parats/des.

 

Visualment, en el Mode Portàtil el joc té un aspecte “realísticament cartoon” interessant, i es veu potenciat en el Mode Dock. Atents/es als/les impacients: els temps de càrrega us treuran de polleguera.

 

 

EXTRA: Original VS Remake

 

Molt es queixa la gent del Shaq Fu original per ser un desastre com una catedral però, per desgràcia, el “retro” supera al remake en alguns aspectes remarcables. Per exemple: Shaq Fu no era l’únic personatge que es podia seleccionar a l’hora d’iniciar l’aventura. Teníem disponible a Auroch, Colonel, Diesel, Leotsu i Nezu, i tres escenaris “extra” anomenats The Lab, The Wasteland i Yasko Mines. Això, al menys a la versió de Mega Drive. A la resta de consoles on va sortir van “retallar” la música (veus incloses), el nombre de personatges, el nombre d’escenaris i, fins i tot, el color de l’aventura en si. El que fan especial aquestes versions “retro” és que incloïen més modes que la història en si, cosa que no ocorre en el “remake”. Bé, només incloïen un mode “Coliseu”, però ja dotaven de més vida l’aventura.

Com a curiositat, informar que existeix una pàgina web (bastant antiga, ja, no tinc constància de que s’estigui actualitzant a dia d’avui) amb l‘objectiu de trobar persones arreu del món que es vulguin unir per cercar totes les còpies en físic de l’aventura original i “alliberar al món” del joc. Us la deixo aquí.

Per acabar l’anàlisi, us deixo amb dos “gameplay“. El primer, el joc “retro” al complet de la versió de SNES i, el segon, un petit tast del “remake” actual, on podreu observar la primera zona del joc: