Ubisoft ens va sorprendre a tots en l’E3 passat (any 2017) presentant-nos un spin off de la saga de Mario, la IP més important de Nintendo. Això ens va agafar desprevinguts a tots perquè Nintendo s’havia caracteritzat durant els darrers anys per tractar amb molta cura i cautela les seves pròpies IP i no deixar que altres empreses en fessin productes relacionats (a excepció de merchandising) degut a males experiències anteriors que van deixar amb “mala imatge” la qualitat de les seves IP.

 

 

Per aquest motiu és sorprenent que Nintendo s’aventurés i permetés a Ubisoft, que durant els darrers anys havia obtingut moltíssima mala fama pel fet d’haver tret al mercat jocs amb una quantitat desmesurada de bugs, crear un joc amb la seva IP més característica i estimada. A la presentació del joc veiem en Mario, Luigi, Peach, Yoshi i uns quants Rabbids (uns personatges gens estimats per la comunitat, ja que a tothom se’ls hi fan repel·lents) portant armes a distància, cosa anteriorment mai vista en la saga Mario. Ens van deixar tant amb il·lusió com amb recels, amb esperances de veure un bon joc però amb temor de que fos un fracàs. Tot i això, el resultat final que tenim és digne de jugar-se.

  

QUÈ ÉS MARIO & RABBIDS: KINGDOM BATTLE?

 

Mario&Rabbids és un joc d’estratègia per torns on cada combat es desenvolupa sobre un mapa organitzat per caselles a on els personatges controlables es mouen entre cobertures disparant als enemics per a derrotar-los.

 

 

La història comença quan els Rabbids son teletransportats al món d’en Mario per accident portant un objecte de tecnologia avançada capaç de combinar dos objectes i crear-ne un de nou. Així en Mario haurà d’avançar per un Regne Xampinyó transformat pels Rabbids, enfrontant-se amb barreges d’enemics, mig Rabbids mig monstres del seu propi univers.

 

 

 

ENTRE COMBATS: L’EXPLORACIÓ DEL MAPA

 

En Mario explora 4 mons diferents enfrontant-se a diversos combats. I sincerament, l’exploració dels escenaris és la pitjor part del joc. Per evitar que el jugador se saturi amb tan de combat inclouen entremig fases d’exploració de mapa i puzles que molesten més que no pas sumen.

Les fases d’exploració es veuen limitades per una mala càmera isomètrica no dona la llibertat necessària al jugador perquè pugui mirar amb tranquil·litat i facilitat pel seu voltant.

El moviment de la base als diferents mons a on es desenvolupen els combats es lent i es fa feixuc: s’hagués agraït un teletransport a l’entrada de cada món.

Els escenaris son poc interessants i cada escenari es fa repetitiu un cop ja hi portes 2 o 3 minuts voltant-hi, aquests son molt genèrics: un prat, un desert, un cementiri i un volcà. Ubisoft podria haver-hi afegit més elements provinents del mon del Mario en aquests escenaris com florugas en el prat, pokey en els deserts o podoboos en els volcans.

Tot i que les parts d’exploració del mapa i els puzles que el joc inclou se senten forçats i es fan molests, cal remarcar que es poden ignorar fixant-nos en el veritable punt fort del joc: els combats. Els combats son tan bons, satisfactoris ben pensats i dissenyats que permeten ignorar les visibles parts dolentes.

 

 

EL COMBAT: LA MECÀNICA PRINCIPAL

 

En els combats es controlen fins a 3 personatges, tots diferents amb habilitats úniques i diferenciades que es complementen els uns amb els altres. El Mario es un combatent tant a mitja distància com a cos a cos, en Luigi es un franctirador amb molt bona mobilitat, el Rabbid Luigi es un tanc que pot aplicar stuns als enemics i el Rabbid Peach es un tanc amb habilitats de cura. El joc aconsegueix que amb només 8 personatges el jugador pugui dur a terme diferents estratègies sense complicació.

Cada personatge es caracteritza per portar una arma principal, una arma secundària i tenir dos moviments especials que un cop utilitzats triguen varis torns a poder-se tornar a utilitzar.

Les variables que permeten especialitzar els personatges en aquest joc son molt limitades en comparació a altres jocs del estil. El joc no compta amb armadures, ni cascs, ni botes ni cap espècie de roba i cada personatge porta un tipus de arma en concret que no pot canviar. Dins de cada tipus d’arma no n’hi ha de diferenciades que poden anar millor en funció de la situació, simplement si una arma costa més diners és més bona en tots els aspectes. Tampoc es pot especialitzar els personatges perquè tinguin unes habilitats especials en deteniment d’altres.

Els combats es poden fer repetitius a la llarga, per les mecàniques de combat de “moure, buscar cobertura i disparar” que es repeteix varis cops per torn.

En tot el joc ens trobarem sempre amb les mateixes 4 o 5 variants dels mateixos enemics que canvien d’aspecte i augmenten les seves estadístiques en cada món, però que al cap i a la fi segueixen sent els enemics que portes molts combats derrotant. Això porta implícit que el joc és relativament simple i no t’has de trencar el cap per esbrinar quina es la millor opció, però això no fa els combats en si senzills de superar.

Toca entendre que aquests fets poden fer que el jugador noti els combats repetitius, però la dificultat que acompanya a cada lluita impulsa al jugador a mantenir l’atenció i la variació que  fa que el joc no sigui avorrit recau sobretot en com estan dissenyats els escenaris i com s’han d’afrontar totes les missions.

El resultat final es que a cada combat sigui un repte i no n’hi hagi cap de fàcil. M’he vist des del primer moment posant atenció a cada combat. Podem trobar combats rodejats d’enemics, on comencem davant de tres tancs sense cobertures, en un escenari on els enemics tenen avantatge d’alçada respecte nosaltres.

 

 

Si els 10 combats que duus a terme per avançar al llarg d’un món son interessants, els combats dels boss finals de cada món son encara millors. Com a regla general son enemics enormes contra els quals has d’aplicar les tàctiques que has après al llarg del món en situacions diferenciades.

 

 

El joc ens mostra tocs d’humor que han aconseguit sorprendre’m i fer-me riure, cosa que no esperava perquè la histèria dels Rabbids se’m fa un pel pesada. La banda sonora està a l’altura de la qualitat del joc, però no brilla per sobre dels seus punts forts. Finalment, al joc he trobat un parell de bugs, que no han passat de ser fets puntuals.

 

 

[amazon_link asins=’B072KDX2YY’ template=’ProductAd’ store=’nintenhype-21′ marketplace=’ES’ link_id=’ba5cceaa-51cd-11e8-bef7-63ae4cfb1605′]