No recordo exactament com vaig acabar tenint aquest joc. De fet no recordo l’any que me’l van comprar. Probablement el devia veure analitzat en alguna revista o el llogaria al videoclub de torn i m’hauri agradat, per posteriorment demanar-lo pel meu aniversari o per reis. El cas és que vaig ser un afortunat de tenir aquest títol a la meva Super Nintendo. No fa massa vaig tornar-la a connectar i vaig comprovar que ha envellit força bé.  

 

Així es com he jugat de nou després d’anys a l’Axelay.

 

L’època daurada dels shoot’em ups (que hauria de tornar ni que fos una mica)

Estem davant d’un shoot’em up (o shmup), el que vulgarment diríem mata marcians, per un sol jugador, que alterna de forma molt encertada l’scroll vertical i el lateral en les diferents fases que dura el joc. Konami va llançar aquest títol l’any 1993 a Europa, però no la Konami de Metal Gear Survive sense Kojima, si no la Konami que venia fent Contras, Castelvanias, o bons Metal Gear, i que sabies que quan apareixia el seu logo a l’iniciar el joc amb la sintonia típica, estaves a punt de començar amb un joc de qualitat. I Axelay no va ser una excepció.

Així mateix, també durant l’època en què va aparèixer el que ara analitzem, els shoot’em ups estaven en un bon moment. Avui dia han quedat com a jocs molt de nínxol, i costa trobar títols d’aquest gènere. A principis dels 90 ens trobem altres exemples de bons jocs de naus contra marcians com serien Gradius o Salamander. Però jo, el joc al qual vaig jugar va ser Axelay.

 

En la primera de les fases ja veiem en acció el Mode 7

 

Després del mencionat logo de Konami, ens trobem amb l’explicació de la història on se’ns diu que hi ha hagut una invasió alienígena, amb una nau enorme, a tot el sistema solar, i l’última nau que queda en peu a la resistència és la que posa el títol al joc. Com a pilot de l’Axelay hauràs de creuar l’univers destruint enemics de diferents mesures. La varietat d’enemics es alta, cosa que fa que no es converteixi en repetitiu, al menys en la primera passada. Al final aqui la història és el de menys, el que volem quan agafem el mando de la Super Nintendo es comença a volar.

 

El Mode 7 en el seu màxim exponent

Aquest univers en el joc es divideix en 6 fases, que alternen com em dit l’scroll vertical i el lateral, finalitzant cada una d’elles amb un boss. Els escenaris de fons potser els hi faltaria algun detall més, tot i que el que prima en el joc és el seu gameplay, i realment, que apareguin només núvols per sota la nau, no canvia massa l’experiència del joc. Destacar per sobre tot la implementació del Mode 7, un sistema de processament gràfic per SNES que servia per crear una perspectiva 3D tot i que realment el joc és en 2D. Ens ho trobem en les fases d’scroll vertical, que són la primera tercera i cinquena, i la sensació és que hi ha com un horitzó on van apareixent els elements a mesura que la nau avança. En Axelay el Mode 7 s’implementa de forma excel·lent i ofereix un gran resultat, demostrant la potència dels 16 bits de la consola de la gran N. Òbviament si ho comparem amb el 3D que tenim actualment, no hi ha color: segons avancem sembla que vagin apareixent les imatges i que provinguin d’un corró de cuina. Però estem parlant de principis dels 90, fa gairebé 30 anys. I comparat amb el que teníem a l’època, està molt i molt bé. Cal dir que altres jocs també van utilitzar el Mode 7, i en tipus de jocs molt variats. Ens trobem doncs, que s’implementa aquesta tecnologia en altres jocs de Super Nintendo com F-Zero, Pilotwings, Secret of Mana, Chrono Trigger, Super Soccer, o inclús Super Mario Kart, entre molts altres.

 

Us recorda a Robocop?

 

En general el joc té una dificultat elevada. Podem escollir el nivell que volem jugar, que va de fàcil a difícil. Els bosses finals són durs, molt durs. Sobretot si no juguem en fàcil. A més tenen un disseny realment excel·lent, algun d’ells és realment espectacular, com per exemple un gegant de lava, que ens serveix per concloure amb les pantalles verticals amb un espectacular boss. Cal destacar un altre dels bosses que ens recorda a Robocop, una pel·lícula que a mi de petit em va impactar, tot i que aquesta, en comparació amb el joc que ara parlem, si que ha envellit malament. El segon boss és pastat al robot ED-209 de Robocop, desconeixent si es tracta simplement d’inspiració, o és un homenatge. I parlant de disseny la protagonista del joc, Axelay, es una autèntica meravella de nau, l’apreciem des de dalt, però on la veiem clarament és en els nivells laterals. Personalment m’encanta el seu disseny.

Cal dir però que el joc es pot arribar a fer curt, si tenim en compte que són simplement 6 fases, i si juguem en fàcil i més o menys tenim pràctica en poca estona el tindrem llest. I aquest segurament es el punt més negatiu que ens podem trobar. Les armes sempre es desbloquejen en el mateix ordre, i les fases sempre són iguals, cosa que si no t’agrada en excés el títol, no té cap motiu de rejugar-lo més enllà de la possibilitat de fer-ho en dificultat més elevada. Per tant el punt més negatiu del títol es la seva duració. 

 

“Arms installation is complete, good luck”

Cal parlar també de les armes. Al començar tens tres armes equipades: un blàster que dispara recte projectils de foc grans, una metralladora doble que dispara amb una cadència alta començant des de darrere la nau i si mantens pulsat el botó va a poc a poc apuntant capdavant formant així un efecte ventall, tant per sobre com per sota la nau (o a dreta i esquerra en pantalles verticals), i uns míssils. Tal com vas passant fases reps noves armes que pots equipar a l’inici de cada nivell, però sempre duent tres, i anàlogues a aquest tres tipus. No es tracta d’un sistema molt avançat de millora però aporta un pèl de personalització i en funció de la manera de lluitar que tinguis pot anar bé canviar. Per fer servir les armes tens dos botons, amb els quals dispares les que tinguis equipades en la primera i en la darrera posició, i amb els botons L i R alternes entre la primera i la segona. Cal dir que quan reps dany, perds l’arma que tinguis equipada, i en el seu lloc dispares petites boles, òbviament molt més dèbils. Si les perds les tres hauràs d’intentar passar-te la fase amb aquestes últimes. 

 

T’enfrentes a enemics durs, com aquest gegant de lava

 

La música és força bona. Les melodies tot i ser repetitves son d’aquelles que no s’obliden mai. Començant amb la sintonia de la pantalla d’elecció d’arma cada fase té la seva pròpia, i sens dubte la de la primera fase crec que és la millor. Inclús parlant de so, i no només de la música, les veus estan digitalitzades. Mític és el moment en que has acabat de configurar la nau i apretes per començar: “Arms installation is complete, good luck”. No hi ha millor forma de començar una partida. Good luck. Tan de bo en molts jocs em desitgessin sort cada cop que començo.

En definitiva crec que Axelay és un joc que no podeu deixar perdre, i que tant si teniu l’oportunitat de jugar-lo a SNES, a WiiU, on Nintendo el va llançar a la seva consola virtual, com si el jugueu en emulador, el disfrutareu força, sobretot si us agrada el gènere que s’ha anat perdent al llarg dels anys. Si us animeu, instaleu les armes i bona sort!