Avui m’estreno com a redactor a nintenhype. I no hi començo amb un joc qualsevol. Bayonetta 1 és per molts un joc de referencia, i probablement el millor hack&slash que s’ha fet mai. Per molts Hideo Kamiya i Platinum games van arribar al màxim amb aquesta saga. Estem parlant d’un joc que va sortir al mercat nipó inicialment al 2009 i a Europa ens va arribar just a principis de 2010, però jo, per diferents motius no l’he pogut gaudir fins ara a switch. I reconec que m’he perdut durant massa temps un gran joc. Bayonetta és molt més que un joc on una bruixa de grans atributs (Bayotetas diuen alguns), vestida massa apretada (servint de vestit el seu cabell, que serveix per fer atacs especials), amb unes ulleres de pasta sugerents, que dona cops de puny i de peu a àngels varis. La sexualització dels personatges hi és molt (o massa?) present, no només en la protagonista, pero entenc que és el carácter del joc: Bayonetta és molt exagerat, i no només en els atributs de la seva protagonista. Més endavant ho comentarem.

I després de 9 anys del seu primer llançament ens arriba a Switch al febrer de 2018. Aqui us porto el que és per mi Bayonetta i el que m’ha semblat el joc de la bruixa d’Umbra en l’híbrida de Nintendo. Val la pena?

 

 

Bayonetta és el combat

 

Si hagués de definir Bayonetta en una paraula seria precisió. Em costa recordar jocs on hagi hagut de ser tan precís a l’hora de tocar botons. Quan comences a jugar sembla que solament hagis d’anar prement sense solta ni volta, però poc a poc vas veient que és necessari saber el que fas. I aqui radica la grandesa de Bayonetta. El seu sistema de combat és simplement brillant. De fet, un cop acabada la primera passada, et dones compte que comences llavors a gaudir lluitant. La precisió és tal que al principi costa saber com fer tots els combos. En alguns has de deixar un temps de pausa i fins que no agafes el ritme, no ho acabes de cordinar. Pero poc a poc vas millorant. En això el joc t’ajuda durant les pantalles de càrrega, on podràs veure i provar els combos 1 vs 0 amb la bruixa. Aquests temps de càrrega són força curts, però pots mantenir aquesta pantalla de pràctica apretant el +, per seguir amb l’entrenament en solitari. No sóc gran amant de provar coses a les pràctiques dels jocs, però si és planteja com a Bayonetta m’és més fàcil accedir-hi, i ho he utilitzat bastant.

El joc té un sistema de puntuació que et va fent progressar en la teva manera d’encadenar combinacions i així aconseguir el premir més alt a cada fase. Se m’ocorre que podríem comparar-ho amb aprendre a conduir. La primera passada de Bayonetta seria l’autoescola, on t’ensenyen a grans trets com es condueix, pero realment on aprens a conduir es quan et llences tu sol a l’aventura, i aquesta és la sensació que tens un cop acabes el joc i tornes a començar.

En el combat, a part de la llarga llista de combos, llista que varia en funció de les habilitats que tinguis comprades a la tenda, de les armes que tinguis equipades (dues a les mans i dues als peus), o inclús si has agafat l’arma d’un àngel que has matat que ha quedat al terra, destacaria dues mecàniques importants. Una és que conforme vas encadenant cops, vas recarregant el comptador de les habilitats especials. Aquestes, les quals fan baixar molt la barra d’energia dels rivals, tenens unes cinemàtiques molt exagerades (com moltes coses a Bayonetta), i veus per exemple una gran guillotina decapitant l’enemic, o una serra que el parteix en dos. Son habilitats claus en molts moments del joc. La segona mecànica important, i que crec que diferencia Bayonetta d’altres és el “Tiempo Brujo”. Un cop el controles et fa ser molt més resolutiu. Es tracta d’esquivar un atac enemic just abans de que et toqui. En aquest moment tot s’atura durant uns instants menys Bayonetta, i és el moment d’encadenar atacs. Crec que es tracta d’una mecànica molt ben executada.

 

 

La bruixa del platí pur

 

L’estructura és per capítols, dividits en versos. A cada vers i a cada capítol, en funció de com ho hagis fet et donen un trofeu. I pica, pica molt intentar aconseguir el platí pur a cada fase. Vols en tot moment aconseguir el màxim i en segons quines fases es fa força complicat. El sistema es basa en l’encadenació de cops, el dany que hagis rebut, els objectes que hagis fet servir per exemple per recuperar vida, o fer més mal, o inclús el temps que hagis trigat. Els trofeus van desde el ja mencioant platí pur que seria el més alt, on podríem dir que ho has fet perfecte, i el trofeu de pedra. Si jugues per jugar i passar-te el joc, no ho tindràs massa en compte, i simplement aniràs passant fases amb més o menys encert, però crec que la finalitat dels creadors amb aquest sistema és que milloris mentre vas jugant i que acabis amb tot platí pur, cosa que jo encara no he fet (a la meva edat ja no tinc els reflexes igual), però m’hi seguiré esforçant. Lóbjectiu és jugar bé a Bayonetta, que és el que crec que pretén el títol.

El joc te a més una tenda, accessible en moments puntuals, per obtenir millores. Aquestes millores van desde noves armes (que pots equipar a la protagonista, tant a mans com a peus), nous moviments i habilitats, i objectes que t’ajuden com serien per exemple recuperadors de vida. La meva experiència ha sigut que molts d’ells són prescindibles, però no és un sistema que molesti ni sobri. Alguns moviments si que els he anat incorporan al meu repertori de combos i alguna habilitat acaba sent necessària. Tot i això, en la segona passada si que vas profunditzant més en aquest aspecte, en millorar el personatge, un cop ja et sents més còmode amb el joc.

L’argument de Bayonetta és gairebé d’alguna pel·lícula de sèrie b, poc inspirada. Vas descobrint poc a poc la història amb cinemàtiques, i si us haig de ser sincer, no m’ha agradat massa i és el que menys m’ha cridat l’atenció. Inclús alguna cinemàtica se m’ha fet massa llarga. A més es nota que Kamiya en aquest joc se’n riu de tot. Inclús de si mateix, vegis la primera escena del joc on Enzo literalment micciona a la tomba del propi Kamiya. Entenc que no es que Bayonetta s’ho prengui tot a broma, hi ha una historia més o menys profunda en el joc, però crec que sap que el seu fort és el combat, i per això sembla que no els importa que la historia i com està explicada sembli el que em dit, una pel·lícula de sèrie b.

Cal dir que Bayonetta va sempre sobradíssima. Quan lluita s’ho passa bé, i si falles es culpa teva. Ella no pateix en cap moment, ets tu el que quan no calcules bé un temps per esquivar, o quan falles un cop, la fas patir. Bayonetta va pel joc gairebé sempre ballant i només tu pots espatllar-ho. En altres jocs, en els combats, veus patir el personatge. Aqui no. El carácter que pren el joc en tot moment es distès i exagerant tot el que pot i més, amb personatges molt sexualitzats, i una trama que m’ha enganxat poc, però potser també es perquè els combats atrauen molt, i les ganes de seguir combatint han eclipsat el demés, o potser simplement es pel que ja hem dit, que Bayonetta vol que tot el teu interès estiguis en lluitar. Per cert, destaco que pots cambiar el vestit de Bayonetta per altres amb inspiració nintendera, com serien un de inspirat en Peach, en Daisy, en Samus o en Link. Crec que és un afegit més prescindible, que jo no he fet servir, però amb el qual ens donem compte de la poca importància que pren tot el que no sigui el combat. N’hi ha més desbloquejables, però no entraré en spoilers, els que he comentat són els que tens a l’inici. Realment el que jo vull quan jugo a Bayonetta es lluitar, per això no li he posat massa interés a aquest aspecte.

 

 

 

9 anys que semblen ahir

 

En quant als gràfics i el rendiment, tenint en compte que és un joc de fa 9 anys, no ens podem esperar una meravella per la vista, pero sincerament tampoc és que es quedi molt desfassat. Crec que són acceptables. A més el joc no té massa problemes de rendiment, cosa que seria preocupant, i funciona estable tant en el dock com en portàtil, que és com més l’he jugat jo. Segons digital foundry la versió de switch corre a 720p i amb millora respecte a Wii U en quant al filtrat de textures i en iluminació. En portàtil també va a 720p però redueix la qualitat del filtrat de textures i la resolució d’ombres canvia. A més va sempre a 60 FPS, o gairebé, perquè si que té alguna caiguda, pero comparat amb la versió de Wii U és molt menys. Com he dit, jo no el vaig jugar a Wii U, per això ens fiarem en aquesta comparació del que diu Digital Foundry. Podeu veure el seu anàlisi tècnic aqui: https://www.youtube.com/watch?v=R_M0gX0GE0o. A part de tot això, jugar-lo a Switch no m’ha suposat un problema. Si que és veritat que és molt més còmode fer-ho amb el comandament pro, pero amb els joy-cons enganxats tampoc m’ha semblat que perdis possibilitats, sobretot tenint en compte que tot gira al voltant del combat. Jo, de fet, com ja he comentant, la majoria de temps l’he jugat així.

A diferència dels gràfics, la música si que és destacable. Crec que està molt ben escollida la banda sonora. Mentre faig aquest anàlisi vaig escoltant en bucle l’ost. Per moments sembla que teclejo al ritme de Fly me to the moon. I és una mica el que passa en el joc també. Vas encadenant combos a ritme, i la música sembla que hi ajuda. És alegre, entretinguda, divertida, i ajuda a pasar-t’ho bé amb el joc, tot i que també hi ha melodies més fosques, grises, melancòliques, algunes més ambientals, que ajuden a situar-nos i a entrar al món creat per Kamiya. Hi ha una mescla de cançons en que no només tenim versions de clàssics dels 80s, sino també música original creada pel joc, amb estils que van desde el pop japonès, jazz, algún toc de rock, entre d’altres, i tot amb instruments varietat d’instruments. Crec que puc afirmar que Bayonetta sense la seva banda sonora no arribaria a ser el joc que és.

Concluint ja, crec que Bayonetta és un imprescindible, tant si l’has jugat abans com si no. Tot i que no t’agradi la seva estètica exagerada, Bayonetta et fa sentir jugador de videojocs, et fa millorar, suposa un repte i a més executa el combat de manera brillant. Per tant, crec que queda totalment contestada la pregunta inicial. Val la pena Bayonetta? Indubtablement si.