Lost Sphear, què és Lost Sphear? És un JRPG com els d’abans, per les mecàniques però… sobretot… Pel seu encant…

Tokyo RPG Factory ens porta el seu segon videojoc i publicat per la “oh si!” gran Square Enix de tall clàssic amb mecàniques ja utilitzades pel seu predecessor I Am Setsuna i millorades amb reminiscències de Chrono Trigger, Secret Of Mana inclòs els millors Final Fantasy de la SNES.

Que ens trobem amb aquest joc? Doncs una aventura de les que molen. Començarem el joc amb tres dels personatges principals, Kanata, un noi jove amb ganes d’aventures, Lumina, una noia extrovertida que fàcilment treu el puny a passejar per estimbar-lo a la cara dels seus amics i Locke, el més jove de tots, més eixelebrat i bastant… Goofy… Els tres orfes de pare i mare.

L’aventura comença a Elgarthe, la ciutat natal d’ells tres on se’ls demana que estan apareixent certs monstres a una turó propera i haurem d’anar a esbrinar el motiu pel qual succeïx, però en realitat… l’història comença al retornar al nostre poble. El poble ha desaparegut sota una misteriosa llum blanca i allà apareixerà el nostre quart heroi Van, que ens atorgarà una pedra amb la qual podrem tornar de la “pèrdua” mitjançant els records perquè tornin a la normalitat.

La premissa doncs és fàcil tenim el nostre grup d’herois, una maledicció que fa que és “perdin” parts del món i nosaltres hem de “recuperar” aquestes parts del món.

Si fins aquí té un guió que és bastant senzill… He de dir que quan portes 70% de l’història canvia bastant per a millor, crea un gir inesperat de guió a el “Bravely Default” o “Bravely Second” on millora exponencialment, trobant-nos amb un final (hi ha dos finals diferents) molt emotiu.

Sincerament, quant a la meva opinió personal, m’he trobat que l’història de I Am Setsuna era molt millor que la del seu successor, si bé és veritat que cap al final millora molt, al principi és tan plana que costa submergir-se de ple en ella.

Les mecàniques són bastant clàssiques, tenim un sistema de batalles actiu per torns, com ja ens vam trobar amb I Am Setsuna i que beu principalment de Chrono Trigger, joc on es troba la font de tot.

La diferència que ens trobem principalment entre Lost Sphear i I Am Setsuna, és principalment que ara ens podem moure per les diferents parts de la pantalla, cosa que al seu predecessor a vegades ens deixava venuts i érem blancs fàcils i ens convertien en pressa fàcil pels nostres enemics. A part d’això han posat un element bastant atractiu, els vulcosuits, uns mechas on farem atacs combinats, magies especials, etc. que ens ajudarà contra els enemics més complicats del joc.

Gràficament el joc és bastant fluixet, si bé és veritat que mitjançant contrastos i colors han aconseguit una paleta de la més enriquidora i que tot és molt chibi i l’escau molt bé, no és res fora de el comú, és a dir, té un bon nivell artístic però el seu no és la potència bruta. Ha millorat des de I Am Setsuna, però no el suficient perquè sigui un canvi brutalissim.

I lamentablement no tot és positiu en aquest joc, la versió de Switch en comptes d’anar a 60 fps va a 30 fps i a vegades fot unes fuetejades del quinze, s’atura tant, que sembla que el mateix joc s’hagi quedat penjat, però per contra! La seva portabilitat és tot un gol a favor i es veu perfecte tant a la seva versió portàtil com de sobretaula.

Crec i sincerament puc opinar que la seva banda sonora és un dels plats més forts del joc, té peces que encara a dia d’avui després d’un mes d’haver-lo completat em ressonen, temés tant melancòlics com ara “The World of Memory” o “Emptiness Within” ens acariciaran l’ànima posant-nos els pèls de punta, per no comentar un dels temes més àlgids “Light Sphear” una OST que xapó, que aquest cop a diferència d’I Am Setsuna és totalment Orquestrada.

Vull parlar de la seva durabilitat i és que el joc segons diuen és fàcil de finalitzar en 30-40 hores, bé doncs jo em vaig estar unes 70 per finalitzar-lo al 100% amb les missions secundàries, la cerca de les armes finals i omplint el seu glossari, també se’ns dóna l’opció de poder lluitar contra els enemics més ferotges del joc a un coliseu que ens apareixerà a posteriori d’haver finalitzat el joc.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Genial direcció artística, la seva gamma cromàtica com la paleta utilitzada son senzillament genials.

• La seva Ost és una delícia! Ens enamorarà, es nota com l’han consentit i han cercat els sentiments mitjançant cada instrument.

• La portabilitat li escau molt bé.

• L’Història és molt emotiva.


• Te una caiguda de frames que a vegades ens posarà molt nerviós.

• Costa que l’història arranqui, però si la seguim d’aprop ens encantarà!