Abans que res, m’agradaria comentar que sóc una fan fidel de Zelda. És més, us mostraré un petit tast de la meva col·lecció sobre la saga.

 

L’últim GOTY va ser per al Zelda Breath of the Wild. Sí, per molt difícil que sembli, Nintendo va guanyar un GOTY. Però realment s’ho mereix?

Vam estar molts anys esperant aquest títol y teníem molt de hype pel joc. Jo personalment havia vist poca cosa, sabia com a molt que el menjar donaria vida i que les armes es gastarien, que el mapa seria un mica més gran que l’Skyrim, però no més que el mapa del Xenoblade X. D’altra banda, la música de l’anunci era espectacular.

Per fi va arriba el 3 de març i aquell dia m’arriba la Switch i tot això…

Estava clar, tenia un hype incomprensible quasi malaltís.

Quan comences el joc ja flipes. Visualment és bastant bonic, un món als teus peus, massa coses per fer. Al principi et topes amb un mini tutorial molt bo, on t’expliquen què són els santuaris, com marcar-los al mapa i cada una de les habilitats especials que tens (congelar aigua, paralitzar, etc.). Durant aquest tutorial ja et vas trobant guardians, animalets i força maneres de poder aconseguir pujar a la muntanya més alta. Un cop finalitzes el tutorial, un home ens dóna una paravela, i és llavors quan comença el joc realment.

 

En el moment que et llances per primer cop amb la paravela, ja pots anar al castell així perquè sí. Però és clar, no tens ni experiència ni armes ni roba suficient per poder passar sense morir d’un sol toc. En aquell moment penses: “joder, que difícil”, però saps que no és impossible. Ho tornes a intentar, i res. Mors i et tornes a morir a base d’intents i de mil maneres de poder entrar o passejar-te pel castell.

Quan abandones l’absurda idea d’endinsar-te cap al castell, intentes refer el que has anat fent en el tutorial: anar a desbloquejar les torres i fer els santuaris. Mentre vas fent tot això, vas descobrint pobles, ciutats i racons que et resulten molt però que molt familiars a altres Zeldas, i revius una nostàlgia màgica. Una sensació de: “quin joc, m’encanta!”. No pots parar de jugar ni de fer santuaris, ni d’intentar desbloquejar tot el mapa.

Quan arribes a Kakariko, flipes. Allà hi ha els cucos, maleïts cucos, com sempre s’han escapat i els has de anar a posar al seu corral. Allà també et vas adonant bastant de petits detalls, com que les hores del dia i el temporal afecten els personatges de manera diferent, és a dir, cadascun té una personalitat diferent. És més, més endenvant, quan aconsegueixes més robes i et presentes, els personatges i les seves frases seran diferents.

Una de les coses que més em va encantar va ser com juga amb la pluja. En una de les parts del mapa, quan plou es crea una espècie de llac, i quan deixa de ploure vas veient com el llac va desapareixent. El mapa està ple d’aquests petits grans detalls, dels quals en un primer moment no som conscients, però si comencem a mirar i a fixar-nos, veurem moltes coses, coses que realment ens deixaran flipant. També començarem a fer coses lliurement i a provar maneres de matar o fins i tot de matar-nos, maneres divertides, maneres de WTF… Una de les coses que més m’han agradat es surfejar amb l’escut per tot arreu.

Un altre racó a destacar és l’interior del castell. Tant quant a música com quant a ambientació, són de 10. Em podria passar hores pasejant-me pels racons del castell, només escoltant la música i mirant cada detall.

D’altra banda, un altre factor a destacar és la manera de poder realitzar tot el que ofereix el joc de mil maneres diferents i  de la manera que vulguis. Però és precisament això un dels punts que menys m’han agradat. Aixi començaré a parlar dels punts negatius del Zelda i les raons per les quals crec que no es mereix el Goty.

El fet de ser un joc tan lliure ha fet que un dels punts més forts d’un Zelda, com és la història, perdi molt de pes. És cert que la idea dels records i de trobar-los pel mapa és genial, però segons el meu punt de vista, segueix faltan alguna cosa.

Un altre dels punts que vull remarcar es la corba de dificultat. Quan comences el joc, no tens res i en poc temps vas morint repetidament, però un cop agafes el punt i tens armes bones, el joc perd en dificultat, a no ser que vagis a pels centaleones o algun santuari de nivell extrem. És més, les quatre bèsties són d’una dificultat nula preocupant. En el meu cas, amb l’única que vaig tenir més problemes va ser la d’Urbosa, i només pel fet que havies de tenir un gran control dels moviments. La resta han estat bastant fàcils. Però el que més em va desagradar va ser la dificultat ultra nula deluxe del Ganon. Si arribes al final i et topes amb Ganon, li treuen la meitat de vida de gratis, i la segona fase és de riure. Crec que el pitjor en el qual m’he trobat és que un personatge del món sigui més difícil de matar que el propi “boss” final.

La part dels Kologs el principi són simpatics això que et surtin literalment de sota les pedres o fent diverses coses per trobar tels, però el fet que siguin 900 kologs i només 430 i algo siguin neccesris no li torbo el sentit, i menys per la gent que és completista dels jocs. Es fa passat i avorrit. D’enamorar-te d’ells al WW a acabar d’odiar-los al BOTW. L’únic incentiu per trobar el 900 kologs és una caca daurada.

En resum, Zelda és un joc d’experiència que trenca tots els esquemes de Zelda. D’una manera que possiblement a la gent que ens van enamorar jocs com A link to the past, no els hi ha agradat tant com voldrien després de tants anys d’espera.